PERÍODE D’ADAPTACIÓ
Quins aspectes s’han de treballar per dissenyar en un procés d’adaptació?
El període d’adaptació és un canvi molt important en el qual el nen passa a un context o espai socialitzador nou on la família és un punt clau i la seva participació és imprescindible. És un període en el qual s’ha d’ajudar al nen a superar les seves angoixes de forma que creï un vincle segur amb un nou adult que no forma part de la seva família(el mestre/a). I així s’atreveixi a separar-se del pare o la mare, baix la supervisió d’ un nou vincle creat amb un altre adult, a explorar un món desconegut i diferent, amb espais i persones que mai ha vist. En aquest període es crearan nous vincles i molt influents com són les relacions amb el grup d’iguals.
Per tant podem apreciar perquè és tan crucial i hem de dedicar temps aquest període ja que segons com s’estableixin aquests vincles i relacions influiran molt en la manera d’actuar i de sentir del nen en el futur. Si fem que sigui segur i adaptant-nos tant al temperament del nen com a la vivència de la família d’alguna manera estarem influint en l’establiment positiu de futures relacions, on el nen viurà la conquesta de nous espais i relacions amb tranquil·litat i goig, i no amb un grau d’ansietat que li impedeixi expressar-se i estar bé amb si mateix i amb el seu entorn.
Durant aquest període és necessari establir una sèrie de regles de funcionament. Per exemple a l’hora de deixar els nens, com fer-ho, explicar als pares quer hi ha un protocol, una manera de funcionar, perquè sinó seria molt fàcil caure en el caos i en la desorganització, això també donaria una imatge poc seriosa, i transmetria poca confiança per part dels professionals i de l’institució escolar. De totes maneres sempre s’han d’estudiar i conèixer els diferents casos de forma individual i en alguns moments poder ser flexible depenent de la situació que es presenti.
Per exemple: si tenim el cas d’un nen que se li allarga més de l’habitual el període d’adaptació, i necessita la presència dels pares més allà del que tocaria, es deixa que el pare i la mare quedin per allà prop, però sense interrompre les rutines i el ritme de la classe.
Per últim, comentar quins tipus d’error no s’haurien de cometre mai durant aquesta etapa. Primer de tot important centrar-nos en el nen i en les seves necessitats, prioritat de tot procés d’adaptació, però això si, sempre treballant directament amb el seu context més proper, la família. No podem treballar sense la família, ja que els nens no arriben sols a l’escola bressol o a l’escola, sinó que depenent totalment del seu nucli més proper, i a més en aquestes edats per conèixer bé al nen i tenir informació necessària sobre l'infant, el pare i la mare són els únics que ens la poden proporcionar de primera mà. Important també tenir en compte a la família extensa si també participen en la cura dels infants ens aportaria informació sobre els tipus de vincles que ha establert durant els primers anys de vida.
L’adaptació dels infants i les seves famílies a les escoles bressol de Menorca(Vicenç Arnaiz Sancho
Segons aquest autor el procés d’adaptació és complex i dolorós.
Per què? Per una part perquè exigeix un alt grau de personalització, donada la fragilitat personal dels implicats. I per l’altra l’escolarització seria com l’institucionalització i per tant, submissió molt primerenca a la vida de grup d’iguals.
Dolorós perquè fa trontollar les estructures del vincle que s’acaben d’establir entre fills i progenitors quan el nadó no disposa de mecanismes simbòlics autònoms per entendre què succeeix i a la intimitat de l’adult, la mare, es desenvolupa un greu conflicte entre les exigències econòmiques i el seu desig de mantenir-se més temps amarant la criança del fill.
Genera època de tristor entre els progenitors i els infants. En els nens poden aparèixer alguna petita malaltia acompanyades de crisi emocionals com: problemes digestius o respiratoris. També les mares( el pares sol estar menys afectat) entren sovint en cadenes d’ansietat i patiment.
Bowlby va explicar com es genera el procés de vincle i sobretot va justificar el dol, la pèrdua del vincle, com l’origen de molta patologia de les relacions i sobretot de les afectives. Els treballs de John Bowlby feren que la comunitat internacional inclogués el vincle com una necessitat bàsica dels subjectes menuts entrant en la mateixa consideració que l’aliment i la higiene.
Important la responsabilitat en el disseny i gestió pedagògica de les escoles bressol han de fer front a la paradoxa de que els centres educatius són com eines de sociabilització i a la vegada poden fer front de trastorns relacionals i afectius.
Per això el model d’adaptació en cada cas defineix la concepció que es tenen de les necessitats afectives i de com satisfer-les. Fa anys que es va dissenyar una estratègia que permetés l’accés a la separació de l’infant com una conquesta i no com l’acceptació amb resignació d’una distància imposada.
Proposta d’adaptació
Habitualment el que es feia a molts de centres era el següent:
- Es deixava a la criatura amb la nova mestra i se li explicaven les preteses bonances de la nova situació.
- A vegades s’apaigava aquesta violenta separació amb un primer dia amb els pares. Situació que no acabava d’alleugerar el patiment que havia de venir perquè el que és viscut com amenaça no és tant el desconeixement de l’espai com l’abandó per part dels progenitors en mans d’un nou adult desconegut.
- La proposta és el convenciment d’una criatura que és vençuda per la curiositat i el seu impuls a ampliar el seu territori de relacions coneixements. Hem d’oferir una situació en la qual no senti que se l’empeny a allunyar-se i serà ella mateixa qui prendrà l’iniciativa.
- Respectar ritme i espais.
- Pares i mares han de viure la iniciativa de la separació per part del seu fill com una mostra de confiança dipositada en els progenitors per la fortalesa i fiabilitat dels vincles.
Estratègia:
Duració: de 8 a 10 dies
Ubicació: Asseguts a una zona destinada per a ells.
Familiars: Pares, mares, avis, àvies.
Entrevistes prèvies a l’escolarització per conèixer les característiques, necessitats,interessos dels infants.
Parlar amb els pares sobre les seves inquietuds i dubtes.
2.2 Organització del grup.
Zona on s’ubiquen els familiars. Propera a la porta de l’aula i definida amb un ratlla taronja a terra que està feta amb cinta adhesiva. Aquest tenen la consigna de no traspassar la línia cap a la resta de l’espai de la classe. Els infants poden anar i venir per tot l’espai fins als seus familiars.
Organització del mobiliari fàcil i clara que permeti la circulació, facilitat l’observació del que succeeix, espai clar que no hi ha res. Materials ajustats a les característiques dels infants, atractius i senzills, no ajuda de l’adult, que no generin conflicte.
La ubicació de la mestra ha de ser estable a un espai, actitud de disponibilitat corporal, asseguda, relaxada i quieta, no representar una amenaça, però qui vulgui que la pugui trobar.
Primera sortida de l’adult de la classe
Un cop l’infant ha acceptat espontàniament a la mestra en les seves relacions, sigui per beure aigua o per complicitat de jocs... es proposa al familiar que surti de la classe, anunciant-ho a l’infant, deixant algun objecte personal a la cadira per tal que l’infant tingui l’evidència que l’adult no se n’ha anat del tot.
En principi la sortida serà molt curta i justificada davant del nen, és possible que l’infant plori o es mostri inquiet, però no té res a veure amb els plors de por i angoixa quan és abandonat a mans d’una persona que no ha acceptat mai.
L’infant ja queda
Després de la primera quinzena d’escolarització ja es demana als pares que deixin al nen en arribar a l’escola sense quedar-se i acomiadar-se d’ell normal, sense presses i seguint alguns rituals.
2.4 Per què les adults de referència dels infants no han de trescar per tot l’espai?
El període d’adaptació més que la capacitat de vida activa i relaxada en uns nous espais suposa l’acceptació de la vida en aquests espais sense la companyia dels adults i sobretot fer-ho sense sentiment de pèrdua o amenaça.
Procés d’ autorregulació de la capacitat de viure en la distància dels progenitors en un espai investit de seguretat per aquests.
Sense l’experiència d’acompanyament en aquesta ocupació progressiva i segura dels espais i relacions desconegudes, les noves situacions són viscudes no com una conquesta sinó com una pèrdua.
Tenir els adults en un espai del que sap que no es mouran permet saber quin és el port de refugi i la talaia des d’on anticipar les exploracions.
A contrari: quan és l’adult qui pretén desprendre’s de l’infant aquest s’aferra a ell en un mecanisme defensiu prou descrit per tots els investigadors de l’afecció i les seves manifestacions.
2.5 Què s’aconsegueix?
L’infant aconsegueix observar, explorar, assajar l’accés al nou territori i a les noves relacions disposant d’una base segura>>.
No és forçat a la separació o l’abandó dels progenitors fins que no disposa de referents que li asseguren que no s’enfronta a cap amenaça, perquè aquestes relacions ja compten amb referents experiencials nous.
Els plors disminueixen molt i molt, a més de no tenir signes d’angoixa.
L’aprenentatge es produeix quan hi ha compromís emocional acceptat amb els significants de l’entorn on es produeix. L’infant menut precisa identificar el centre i les relacions que s’hi produeixen com a resultat d’una relació acceptada i segura.
LA CONQUESTA DE LA CLASSE (El període d’adaptació)
Alexander Lowen:<
La relació amb la família és imprescindible. L’escola conquesta d’un món aliè a la família, requereix una atenció especial, molta ajuda i paciència. Els canvis importants requereixen temps d’elaboració.
- Temps per crear hàbits i acceptació de normes. La creació d’hàbits parteix de concepcions mecanicistes que eliminen els desitjos i necessitats infantils i no esperen una construcció efectiva del procés de socialització.
- Autonomia objectiu a llarg termini.
- Aquest trànsit s’ha de fer en una ambient càlid i amorós.
- Establiment de normes i responsabilitats. És el camí que va de l’egocentrisme a la socialització efectiva.
- Abans de quedar-se a l’escola hi ha que viure-la. La reflexibilitat del pensament és un procés que ajuda a assimilar qualsevol nova situació.
Objectes transicionals. Winnicot anomena objectes transicionals a un objecte afectiu que permeti estar sense la mare i estigui carregat de la seva presència. Els donen seguretat.
Són un pont entre els pares i els nous amics. A la llarga es van substituint pels companys de classe. Són objectes que els porten i s’integren a la classe. Els guarden en un lloc especial, els agafen a l’hora d’anar al pati.
Socialització afectiva.
En el procés de socialització es passa dels braços càlids d’una mare o un pare a la incertesa d’una complexa xarxa de relacions afectives a través d’objectes o subjectes de trànsit que substitueixen els llaços familiars. Això és el que hem de treballar a educació infantil.
Moments emotius de gran força i socialització: contes, jocs i cançons.
Elements: La flassada. Una manera de descarregar l’agressivitat, en la catarsi mitjançant el joc simbòlic i creant un nou objecte transicional. També ens fiquem sota com si es tractés del ventre matern buscant seguretat. Aquests llocs converteixen la classe en el primer espai afectiu fora de la llar.
Espais afectius
Cada espai de la classe s’adapta als desitjos, característiques, i necessitats de l’heterogeneïtat dels infants. Els infants passen molt de temps lliure jugant a l’espai que desitgen, sense cap torn excepte seguir la lògica del comportament adequat en cada racó i la utilització correcta del material.
Deixem llibertat per cada activitat i a part de desenvolupar habilitats psicomotrius, perceptives o manipulatives, també l’autonomia, voluntat, responsabilitat i les necessitats de cadascú.
Autodisciplina en el procés de socialització. Lògica de funcionament de cada activitat va creant les normes de convivència.
Espais vivencials: catifa, cuineta, construccions, racó de la plàstica, jocs lògics i la biblioteca. En molts d’aquests calaixos apareixen les seves fotografies amb el nom, passen hores mirant-se, reconeixent -se, diferenciant-se, construint -se la identitat.
La narració mitològica.
Necessitem narracions que organitzin la realitat(Bruner 1997)
Exemple el conte dels tres porquets: Representen els tres estadis del desenvolupament humà i l’infant compren que ens hem de desprendre de les nostres formes d’existència si volem ascendir a formes superiors.
Un altre conte el de la moneta Gugu que plora perquè la seva mare no hi és. Elaborar les seves angoixes de separació i els seus plors. Dramatitzen la història, la canten, i la viuen.
Rituals afectius: Cançons i jocs.
Cançons cantades amb la veu i el cos. Encara els esquemes motors van molt units al pensament.
Substàncies afectives:
Aigua, fang, terra, plastilina i pintura. Sobretot en el període d’adaptació.
Serveixen per tranquil·litzar.
La caixa de tresors: teles, llanes, cotó, cristall, objectes brillants, molt utilitzats els primers dies quan la necessitat d’obtenir sensacions agradables era imprescindible.
La vida a la classe
Quan tenim cura d’algú, tenim cura de nosaltres mateixos.
Els animals és un altre element per aquells infants que tenen dificultats de relació o un comportament una mica entremaliat.
Amb els animals a l’escola hem après processos d’alimentació, creixement, colors, textures, formes, etc.., sempre d’una manera afectiva.
Les coses més fàcils d’aprendre són les que arriben a l’ànima travessant el cos.
Cristóbal Gómez Mayorga.
Vincles entre famílies i professionals.
Les famílies troben avui en dia dificultats per a l’educació i criança en solitari. Per això és necessari promoure la participació i relació activa, amb altres famílies i compartir dubtes, interessos, preocupacions amb els professionals i també com ajudant a conèixer el creixement i aprenentatge dels seus fills, no només des del moment actual sinó aquell que susciti noves situacions.
Aquesta relació ha d’estar basada en la confiança mútua i la comunicació. Per fer això hi ha dues vies, una formal(reunions, assemblees) i un altra més informal: entrades, sortides, tallers, xerrades, festes, etc.. Es tracta de fer coses amb les famílies no per les famílies potenciant la cooperació entre aquestes i els professionals. Ja que participar significa formar part.
La construcció del projecte educatiu. Mercedes Blasi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada