Les necessitats infantils

LES NECESSITATS INFANTILS(JORGE BARUDY)

Barudy: << Todas la niñas y todos los niños tienen el derecho de vivir en condiciones y contextos donde sus necesidades puedan satisfacerse>>.

Tota la responsabilitat no recau en la família i els professionals de la infància, sinó que també depèn de l’Estat i els mitjans que pugui proporcionar per assegurar el benestar de les famílies i programes que garanteixin els seu drets.

Inventari proposat de les necessitats dels nens del Fèlix López com a model de referència.

La falta de recursos dels pares i competències danyen als seus fills. Comprenent les dificultats d’aquests i exonerant-los i reconeixent que el que varen fer era l’únic que podien fer.

Necessitats fisiològiques:

Necessitat de cobrir les necessitat materials i fisiològiques per romandre vius és evident.

Existir i romandre viu i amb bona salut; Rebre menjar en quantitat i qualitat suficients; Viure en condicions adequades; Estar protegit dels perills que amenacen la seva integritat; Disposar d’assistència mèdica; Viure en un ambient que permeti una activitat física sana.

Necessitat de llaços afectius segurs i continus:

La satisfacció d’aquestes necessitats permet al nen teixir llaços amb el seu medi i la comunitat de sers vius i humans. Si reben afecten sabran aportar-lo a la resta.

La base de l’altruisme social depèn de les cures afectives que rebin a la primera infància. Necessiten adults disponibles i accessibles que els proporcionin suport i l’aventura de créixer i un clima emocional on l’expressió dels afectes sigui possible.

Aconseguir la salut mental dels nens és mitjançant la qualitat del bon tracte incondicional, estable i continu(Bowlby;Spitz; Berger; Barudy; Stern; Cyrunlnik). A vegades això no és respectat per l’administració de la protecció infantil.

Aquestes ajudes estan basades segons Berger(2003)<>

Els múltiples canvis de lloc dels nens es decideixen per raons administratives, sense tenir en compte les necessitats ni la continuïtat dels vincles afectius significatius pe construir la seva identitat. Això fa que perdin episodis significatius de la seva biografia. Passen de la família biològica a centres d’acollida i de diagnòstic, així com famílies d’acollida i tornen en ocasions a les seves famílies d’origen que fracassen perquè no s’ha ofert als pares un programa de rehabilitació de les seves competències parentals.

Això acaba provocant el<< síndrome del peloteo>> un dels trastorns més greus de l’afecció: l’afecció desorganitzada. Això acaba produint nens desconfiats, comportaments disruptius i violents. Aquest són castigats i exclosos un exemple del que s’ha denominat<< alienació sacrifical>> dels nens i adolescents. Sacrificar als nens per errors que han comés els adults.

L’esfera afectiva del bon tracte

Està constituïda per la satisfacció de les necessitats de vincular-se, de ser acceptat i de ser important per algú:

Necessitat de vincles: Per un desenvolupament correcte i un bon tracte, és necessari una afecció segura i sana. Desenvolupament de l’empatia i de la seguretat de base(Bowlby, J., 1972), per poder convertir-se en una persona singular, sana psicològicament i amb vincles de pertinença a la seva família d’origen a la seva comunitat.

Necessitat d’acceptació: El nen ha de rebre gestos que ho confirmin i l’acollin. La comunitat encarregada del nen ha de proporcionar-li un espai afectiu d’acceptació incondicional de la seva persona. Si es sent acceptat podrà començar a acceptar als altres. Acceptació però no fusió: diferenciar-se de l’altre, ser autònom.

Necessitat de ser important per algú: Aquesta necessitat s’inscriu en el projecte que tenen els pares pels fills. Entren en joc components psicològics i sociològics, missió per part dels pares. Aquesta delegació es forma en vincles de lleialtat.

La delegació és una cadena d’obligacions que passen d’una generació a un altra. Els nens tenen la possibilitat de complir la missió que no tenen significat personal, sinó un sentit supraindividual que afecta al conjunt de la família.

El projecte parental pot estar en contra del projecte personal del nen i crear tensions.

Tres formes de trastorns en aquest procés de delegació, es corresponen amb formes de maltractament:

Les delegacions que impliquen una sobre càrrega per al nen. Sobrepassen les capacitats psicològiques, físiques i socials ni concorden amb l’edat del nen. Forma d’explotació psicològica, imposen un context psicosocial inadequat per al seu desenvolupament.

Delegació de missions contradictòries. Li demanen varius adults tasques contradictòries.

Delegació de la traïció. És utilitzat per un dels pares contra l’altre.

Necessitats cognitives:

L’ambient on viuen els ha de permetre en un ambient que li faciliti el desenvolupament de les capacitats cognitives: percepció, memòria, atenció, llenguatge, pensament lògic i sobretot la capacitat de pensar i reflexionar. Estimular les necessitats cognitives d’estimulació, experimentació i reforç.

a) Necessitats d’estimulació. Es imprescindible alimentar les necessitats de créixer i desenvolupar-se. Estimular la curiositat, motivar-lo a explorar el món. L’absència d’estimulació en els nens, de negligència, violència emocional o maltractament físic provoca pertorbacions(dificultats d’aprenentatge, fracàs escolar), però l’excés d’estimulació també pot ser negatiu, genera angoixa i estrès.

b) Experimentació. Indispensable perquè aprengui a entrar en relació amb el seu medi amb el fi de modificar-lo d’una manera constructiva. Aquestes necessitats estan molt lligades a l’afecció. El nen explora l’entorn a partir de la seguretat que li proporciona la presència de la figura d’afecció.

c) Reforç. És una gran necessitat manifestar-li a un nen el seu suport i l’alegria pels seus esforços i el que s’ha aconseguit per créixer i desenvolupar-se. Necessiten tenir informació de l’impacte de les seves conductes, corregir els seus errors i reforçar les seves conductes adequades. Aquest reconeixement del resultat afavoreix l’aprenentatge. El nen arribarà a reconèixer les seves capacitats i les dels altres.

Necessitats socials:

Per facilitat el desenvolupament de les potencialitats socials dels nens, els adults deuen contribuir a la satisfacció de tres tipus de necessitats específiques:

Comunicació. Depenent de la conversació, els nens i les nenes es senten reconeguts com a part d’un sistema social. L’adolescent ha de trobar la capacitat d’escolta i de comprensió per fer front a l’ansietat de separació del món familiar i l’entrada en el món adult.

Consideració. Ambient de consideració i reconeixement com a persones vàlides. Tot nen ha de ser reconegut com a persona amb mèrits, competències específiques i dignitat. Això contribueix a una identitat positiva i a una autoestima elevada, i com a resulta el nen tindrà l’energia psicològica necessària per desenvolupar el seus projectes i esperances i ajudar en projectes altruistes.

Estructura. El nen té dret a aprendre a comportar-se d’acord amb les normes socials de la seva cultura, però revelar-se si són injustes. Les normes han d’assegurar la participació de tots, respecte pels drets humans i acceptació de la diferència.

Les regles a l’àmbit familiar són necessàries i han de garantir una jerarquia basada en la competència dels adults que permeti l’educació dels nens. I també tenir conversacions que facilitin la integració d’aquestes normes.

Hi ha mares que tenen un estil educatiu en el qual inculquen als seus fills obligacions i drets per a ells i la resta, encoratgen l’autonomia. Aquests es mostren amb confiança i control de si mateixos i competències emocionals i socials.

Necessitat de valors: Són els valors els que donen un sentit ètic al bon tracte. Els nens es solen sotmetre a les normes socials si aquestes són legítimes i garanteixen la justícia ,la tolerància, la solidaritat, l’ altruisme social.

La interiorització d’aquests valors és una garantia per assegurar el bon tracte.

A partir de les seves creences, els éssers humans participen molt sovint en contexts produïts per ells mateixos que faciliten l’emergència de la violència , la injustícia, el maltractament , les malalties i el patiment. Tot això es fa mitjançant discursos i mentides per sostraure’s de la responsabilitat de la realitat que han produït, i defensen això degut a les seves posicions de poder pe fer creure que són les millors opcions pel benestar de la humanitat, això es diu violència ideològica.

El model cultural dominant imposa els valors consumistes e individualistes a través dels mitjans de comunicació que fan que creguin que la seva felicitat depèn de la satisfacció dels desitjos. Això influeix en els nens i en la missió educativa dels pares.

El risc és devastador : <>. En una cultura dels diners, la presència dels nens és un perill. Poden ser càrrega, una incomoditat, un obstacle per la societat consumista.

IMPORTANT: Tractar bé a un nen és una bona eina per desenvolupar la capacitat d’estimar , i per això hem d’oferir-los la possibilitat de viure en llocs no violents, on els bons tractes, la veritat i la coherència siguin els pilars de la seva educació.

El paper de la família en el desenvolupament afectiu i social

LA FAMÍLIA I EL SER PAPER AFECTIU(Jesús Palacios)

La família és el principal suport per créixer; les influències d’aquesta perduren molt en el temps; les relacions amb la família són les propulsores de la resta de relacions; la influència és més a nivell personal i social, a nivell cognitiu o intel·lectual hi ha més dubtes sobre la seva influència.

Es considera que és en la família on es satisfarien totes les necessitats i on es dona el més adequat context pel creixement i desenvolupament dels nens i adolescents.

El model més estès de socialització familiar és el tradicional. Aquest sosté que les característiques psicològiques que adquireixen els nens i les nenes són com a conseqüència de les influències que reben dels seus agents de socialització primordial. També estan les influències genètiques i les dels iguals.

Models de socialització familiar

En el model tradicional l’estil d’afecció és depenent de dos trets fonamentals: disponibilitat i sensibilitat. La disponibilitat de l’adult a les atencions del nen i ho fa d’acord a les seves necessitats(nen). Això equivaldria a una afecció segura.

Si pel contrari l’adult no es mostra ni receptiu ni sensible a les necessitats del nen l’afecció serà insegura i evitativa.

Si el comportament és contradictori, a vegades disponible, altres negligent, serà ambivalent.

Dos dimensions bàsiques per definir els models de socialització: afecte i comunicació, i límits.

	AFECTE I	COMUNICACIÓ
Exigències i control	ALT	Baix
ALT	Democràtic	Autoritari
Baix	Permissiu	Negligent

Democràtic:

Afecte manifest

Sensibilitat necessitats del nen/a

Explicacions

Promoció de conductes desitjables.

Control guia.

Disciplina inductiva.

Permissiu

Afecte manifest

Acceptació

Sensibilitat.

Explicacions.

Escasses exigències.

Absència de control.

Autoritari

Afecte controlat

Perspectiva de l'adult

Coerció

Control de conductes indesitjables

Control- imposició

Afirmació de poder

Negligent

No expressió d'afecte

Insensibilitat

Inatenció

Explicacions

Control absent o excessiu

Conseqüències evolutives dels estils de socialització

Democràtic: Alta autoestima, Competències i habilitats socials, autocontrol, autonomia, recompenses a llarg termini.

Autoritari: Baixa autoestima, Escassa competència social, Agressivitat, impulsivitat, heteronomia, Recompenses a curt termini.

Permissiu: Alta autoestima, Baixa competència social, Conformitat amb iguals, Pobre control d’impulsos, Poca motivació, Immaduresa, alegre i vitals.

Negligent: Pobre autoestima, Baixa competència social, Poc o escàs control d’impulsos, poca motivació, no respecta normes, inestabilitat emocional, problemes de conducta.

Termes de Bungental y Goodnow(1997): És com si la socialització consistís en un procés únic en el qual les variables d’entrada(pràctiques educatives) determinaran de forma directa les variables de sortida(nivell d’interiorització i d’obediència als fills). Hi ha dades que contradiuen aquesta suposició. Per una part estan les influències genètiques lligades a l’espècie i ens preparen per la interacció social.

Ens costa més acceptar el paper de les característiques individuals.

La genètica de la conducta ha agafat molta solidesa en les seves investigacions i estudis degut a dues raons: les variacions a nivell de personalitat en un tant per cent que pot ser variable respecte a la població general amb base genètica envers dues opcions: extraversió i neuroticisme i la segona la influència dels factors ambientals amb un grau alt d’importància després del tant per cent que influeix a nivell genètic.

Les persones que comparteixen mateix ambient donaria a semblances entre elles. Però la genètica de la conducta ha fet especial recalcament en les altres, es a dir, en les influències no compartides(aspectes específics per a cada un dels seus membres)

Probablement cada fill rebrà una estimulació diferent, viurà relacions diferents, i aquests aspectes contribuiran a perfilar la individualitat dels seus trets personals.

Schaffer(1996) La unitat de transmissió ambiental en la família no serà l’ambient en general, sinó cada un dels microambients que es donen al seu interior.

També estarien les influències de factors antecedents, succeeixen en contexts diferents al familiar(escola, companys) o en aquest(televisió); influències posteriors que serien quan s’abandona la família d’origen. Les relacions que han tingut amb els seus familiars influenciaran les que tinguin amb els seus companys, encara que no estan determinades rígidament per aquestes.

Les relacions socials dels nens amb els seus iguals depenen de la seva competència social. Rubin, Bukowski i Parker(1988) la competència social amb els iguals depèn de factors intraindividuals(característiques i factors genètics) interindividuals(relació amb els pares) i macrosistemes(factors de risc i de protecció que afecten als contextos on el nen es desenvolupa).

A mesura que ens anem allunyant dels primers anys la família va perdent protagonisme, encara que no significa tornar-se irrellevant sinó compartir amb altres factors que van creixent. Aquestes influències no donen lloc a un model inicial diferent però si transformat.

Model de construcció conjunta i de influències múltiples.

El model de socialització tradicional és limitat perquè analitza de forma insuficient els processos intrafamiliars de socialització: 1. Alta coherència transituacional, sigui qual sigui la conducta del nen, fàcil identificar l’estil educatiu; 2. Les pràctiques que s’utilitzin tindran el mateix impacte sobre alguns nens que sobre d’altres; 3. Els mateixos estils són desitjables o indesitjables i produeixen idèntiques conseqüències sigui quals sigui l’edat; 4. La conducta que els pares desenvolupen es percebuda amb nitidesa pels nens.

Característiques de la situació.

La reacció de l’adult dependrà de la interpretació que faci de les conductes respectives.

El mateix estil educatiu pot tenir manifestacions conductuals diferents en funció de quina sigui la situació i com s’interpreti.

Goodnow(1994): sembla existir certa correspondència entre el tipus de problema i la manera de reaccionar per part dels pares; la violació de les normes convencionals dóna lloc a raonaments per parts dels pares; el molestar o fer mal als altres, combinació de raonaments i d’actuacions impositives(afirmació de poder); i aquelles en les quals es trenquen objectes donen lloc a la imposició de càstigs(afirmació de poder punitiva).

Característiques psicològiques del destinatari

Kochanska(1994): l’ús de disciplina suau i amable, en els quals els elements d’afirmació de poder es redueixen al mínim, dóna bons resultats amb nen tímids, ansiosos i porucs, però no funciona amb nens que no tenen por amb els quals funciona millor la combinació de sensibilitat, afecte i disciplina.

Ceballos y Rodrigo(1998): aportacions similars, l’estil de comportament dels fills obliga als pares a fer esforços d’adaptació en les seves pràctiques educatives.

Les conductes socialitzadores seran el resultat d’un enfocament escollit pels pares i les necessitats o sentiments posats de manifest pels fills mitjançant els seus comportaments en diferents moments i situacions. El resultat serà una construcció conjunta en la qual el comportament d’un modifica i altera el dels altres, que a la vegada influirà sobre els primers. Més diàleg que imposició.

L’edat del destinatari

Les atribucions que es fan de la conducta varien en funció de l’edat del protagonista, les conductes indesitjables dels nens no produeixen les mateixes emocions negatives depenent de l’edat. La primera s’interpreta més en termes situacionals, mentre que la segona en termes disposicionals (trets de personalitat estables).

Depenent de l’edat els pares es veuen es capaços d’influir sobre elles. Mentre vegin que poden influir utilitzaran estratègies de reflexió i explicacions sobre les conseqüències, a mesura que no serà mitjançant la imposició.

L’adequació de les pràctiques socialitzadores dels pares a l’edat dels fills no és només una exigència conceptual; és un requisit d’eficàcia.

La percepció i acceptació de les pràctiques educatives dels pares.

Grusec i Goodnow(1994) han proposta un model en el qual la interiorització dels límits vindrà determinada per tres components:

Percepció del nen que tingui de les intencions dels seu pare: Claredat dels missatges( Ceballos y Rodrigo han denominat <> dels missatges i conductes parentals.

Capacitat d’interpretació dels missatges, els biaixos que tingui i el seu estat emocional(dependrà de l’estat evolutiu també).

La interiorització dels missatges vindrà determinada pel grau d’acceptació d’aquests que a la vegada dependrà de la calidesa de les relacions pares-fills o fins a quin punt l’actuació dels pares és o no considerada justa i proporcionada pel nen o la nen a la qual es dirigeix.

I per últim la interiorització dependrà dels missatges de fins a quin punt el seu destinatari sent que ha participat en la seva elaboració, o els viu com una imposició.

Més enllà de les intencions i dels determinants psicològics

Altres factors que poden influir en les pautes educatives dintre dels microsistema familiar: els germans generen situacions de conflicte i també de protecció, l’espai familiar i característiques de la vivenda.

Altres factors externs a la família: Xarxes de suport formals e informals, disponibilitat és molt important sobretot en situacions de transició o crisi.

La cultura i el moment històric també influeixen.

Conclusió

El model de socialització conjunta és una alternativa al tradicional, i deu incorporar les influències múltiples per comprendre bé les estratègies de socialització posades en pràctica pels pares. No és una seqüència lineal de pràctiques educatives, executades pels pares e interioritzades pels fills, conjunt de processos(Bugental i Goodnow,1997).

Lectura dels límits, estrutura i expectatives

LA NECESSITAT D’ESTABLIR LÍMITS, ESTRUCTURA I EXPECTATIVAS(Brazelton i Greenspan)

És important tenir en compte que per la internalització dels límits i de certa estructura és necessari fer-ho amb afecte i empatia.

Si un nen no rebut mai una mirada d’aprovació quan fa alguna cosa bé, li donarà igual la pèrdua d’aprovació perquè no l’ha experimentat mai. El que si l’ha experimentat ho farà content.

Mitjançant la por no es generalitzen els límits. No es motiva el canvi de conducta des de l’interior.

La disciplina física, pegar, no és una alternativa acceptable. La disciplina ha d’ésser una ensenyança, no un càstig(Debilita la imatge d’un mateix). Hem de donar l’oportunitat al nen, i controlar el seu comportament perquè pugui desenvolupar el seu autocontrol, control d’impulsos. Una sanció ha d’anar acompanyada d’una explicació.

Quan hi ha adults que li donen aprovació al nen, aquest construirà sentiments de sentir-se estimat i respectat que guiaran la seva conducta.

L’amor i la disciplina són una base segura per un sentit moral a llarg termini. Aquests sentiments de respecte crearan a la llarga objectius interiors, que passaran a la creació d’un sistema de valors i conclouran en decisions correctes sobre la seva conducta. Això té molt a veure amb la creació d’expectatives amb ell mateix i si el nen s’ha sentit estimat per la seva unicitat, serà capaç de desenvolupar les seves expectatives personals i no les d’altres mitjançant la rebeldia, la passivitat,etc. El nen per tant, ha de dominar els seus processos d’aprenentatge i ha de sentir-se respectat per la seva individualitat, aptituds, ritme, domini, i plaer perquè va dominant,no alimentar la frustració.

Incentius + Límits + admiració + respecte per la unicitat = interiorització d’objectius i disciplina.

L’equilibri entre límits i afecte.

Massa límits sense molt d’afecte, aquesta combinació produeix una lluita continua de poder, i va en detriment de les relacions càlides i de l’afecte. Per tant, si augmenten els límit també la comunicació i l’afecte, la comprensió perquè el nen pugui anar interioritzant els límits.

És bo que el nen visualitzi i anticipi les conseqüències dels seus actes. I sobretot mostrar-li la nostra empatia per expressar els seus sentiments.

En les famílies hi ha que assenyalar que els pares han de dedicar un mínim de temps a estar amb els fills i posar límits. L’afecte i els límits van de la mà. Però primer de tot la parella ha de tenir el seu espai de comprensió, afecte, sexe per poder transmetre això als fills, sinó pot ser aquest malestar també es projectarà en els fills.

Establir límits en les famílies

Donar més i esperar més. Límits, expectatives i cura afectiva. Reptes i educació.

Disciplina verbal amb límits, solució de problemes, anticipació de situacions conflictives, afrontar els sentiments de pèrdua i humiliació.

Expectatives imbuïdes en la relació. Els nens experimentin que els adults fan per ells el que esperem que ells facin algun dia per si mateixos.

Expectatives adequades a la seva edat. No esperar que interioritzin límits sinó que gaudeixen al aprendre, comprendre i dominar el seu món.

Límits en els entorns institucionals.

Respectar les etapes del desenvolupament i les diferències individuals.

Donar més i esperar més.

Entorn restrictius per les autoritats, els nens i els adolescents, sentit de protecció, relacions estables i d’estructura.

Lectura del vincle

Desenvolupament de l’afecció durant l’ infància. (Félix López y Maria José Órtiz)

L’afecció no és tracta d’un vincle aïllat sinó que es dona dintre d’un sistema intra-familiar.

El que sustenta aquest nucli de relacions és el compromís conjugal i el vincle entre pares i fills( afecció dels fills, i la cura i criança dels pares als fills). Tenir clar que excepte el compromís entre espòs i esposa inclou graus de passió sexual, les altres relacions entre les famílies estan excloses d’aquest.

El vincle dona resposta a: la necessitat de sentir-se segur, protegit, incondicionalitat. Necessitat referida a tenir determinades condicions de benestar i l’oportunitat d’establir un vincle

López(1995):

Establiments de vincles, disposar d’una xarxa de relacions i necessitat de contacte físic associada a desig sexual.

Totes tres afavoreixen la supervivència de l’individu i de l’espècie. Les conseqüències de no poder gaudir d’elles és la solitud emocional, social i sexual.

L’afecció és la necessitat més bàsica: cobreix necessitats afectives i emocionals.

Hi ha diferents teories per explicar aquest fenomen: la psicoanalista i perspectiva de l’aprenentatge. Una parla de la reducció del malestar mitjançant la reducció de la tensió que provoca la satisfacció de les necessitats biològiques i l’altre tª parla de les sensacions agradables de l’estimulació i el contacte amb la mare.

La teoria cognitiu- evolutiva: el vincle depèn de les capacitats cognitives del nen. Discriminar la figura materna per establir un vincle permanent.

Les persones estan preprogramades per establir el vincle d’afecció. L’alimentació no és el factor determinant de l’afecció. Estudis de Harlow i Zimmerman. El resultat d’aquests és que la capacitat de resposta de l’adult i l’atenció que se li dedica són predictors de l’afecció molt més que l’alimentació. Interès pels humans des del naixement.

La teoria etològica(Lorenz i Heinroth). Tendència conductual innata pel valor de la supervivència que té.

La teoria de Bowlby. Etologia humana. Una tendència biològica que determina al nen cap a la interacció amb les éssers humans que s’orienta finalment cap a una figura específica. Aquesta proximitat entre el nen i la figura d’afecció és vital per la supervivència, l’adaptació evolutiva ha fet que determinades conductes s’hagin instaurat en la nostra programació biològica.

El bebè disposa de característiques especials per activar als cuidadors:

La seva cara segons els etòlegs medi protector per activar la protecció i la cura del bebè.

Preferència perceptiva pels estímuls socials: característiques del rostre i la veu humana i l’olor de la seva mare. Als 15 dies de vida estableixen associacions entre el rostre i la veu de la mare fins al punt de posar-se intranquils si es barreja amb una veu desconeguda.

Senyals que promouen la comunicació i la interacció: senyals que promouen i el contacte dels seus cuidadors:El plor, somriure i expressions emocionals. Hi ha diferents tipus de plor: quan necessiten cobrir les necessitats bàsiques, o quan hi ha dolor(un és més rítmic i un altre no tant) i un altre que és per la necessitat de proximitat amb l’adult.

De totes maneres l’atenció afectiva és una necessitat tan primària com les altres i que els nens conten amb mecanismes hereditaris que promouen la interacció.

El somriure: Augment de la interacció i de les conductes maternes positives en el futur.

Expressions emocionals: Època prèvia al llenguatge, podem regular el comportament dels seus progenitors mitjançant les expressions emocionals, les emocions bàsiques, por, alegria, tristesa.

Altres conductes: La succió no nutritiva, la prensió i l’ abraçada (reflex tensor i de Moro). En els primers mesos el nen assimila la realitat mitjançant la boca.

El cuidador estableix una interacció especial que es manté en el temps. Aquestes persones han tingut un procés llarg de socialització en el que han aprés per models i valors, normes cóm es deu ser pare i mare.

La formació de l’afecció

Sincronia interactiva. Sincronia entre adult i nen. Conductes que s’anticipen pels adults ja que els nens estan biològicament condicionats. L’adult dóna sentit en aquesta interacció donant-li intencionalitat al nen donant significat a la seva conducta(Ritme de succió).

Desformalització. Es miren durant llarg períodes, trenquen l’espai interpersonal, transformen el llenguatge, molt d’èmfasi emocional.

Multifuncionalitat de la interacció. Cura afectiva, plaer i joc, aquestes tres tenen un paper fonamental per la vinculació entre un nen i un adult.

Concepte d’afecció

L’afecció és un llaç que impulsa a buscar la proximitat i el contacte amb aquelles persones al llarg del temps. Grau de proximitat a l’objecte d’afecció que permet el contacte físic en algunes circumstàncies i a comunicar-se a certa distància en altres(Ainsworth i Bell).

Característiques: a) proximitat;b) Manteniment de contacte sensorial privilegiat;c) Explora des de la figura d’afecció com a base segura d) Refugi en els moments de tristesa o temor e) Ansietat davant la separació i sentiments d’abandó o pèrdua.

Sistema com a conducta d’afecció. Bowlby. Grau de proximitat amb la figura d’afecció que garanteix la seguretat.

Dos aspectes sobre la seguretat: seguretat ambiental i emocional. Amb aquests dos termes la meta de la proximitat amb la figura d’afecció és la sensació de seguretat. Tres sistemes: la por als estranys, sistema exploratori i l’afiliatiu.

Funcions de l’afecció

1. Punt de vista objectiu: Supervivència.
2. Punt de vista subjectiu. Seguretat en presència de les figures d’afecció. La pèrdua es viu com una amenaça, moments de aflicció.
3. Altres: Estimulació necessària pel desenvolupament(bases del desenvolupament mental i la comunicació.); Fomentar salut física i psíquica; Desenvolupament social: la experiència afectiva amb altres és la base de la conducta prosocial(empatia).

La identificació porta a una interiorització global del model, un desig de se con ell, i amplies experiències que són d’empatia i que reforcen la tendència a aprendre per imitació dels adults nombroses conductes. Por a perdre l’aprovació i l’afecte d’aquest. També es poden convertir en un joc plaenter.

Desenvolupament de l’afecció en la primera infància.

L’afecció no és automàtica. Requereix temps. En el primers mesos són formes privilegiades d’interacció a partir de pautes innates en el nen i l’adaptació de la mare a elles.

El pas d’interaccions regulades biològicament a la vinculació afectiva específica exigeix dues condicions: una interacció estable, el desenvolupament de determinats processos mentals i afectius en el nen.

Fase 1. Orientació cap a les persones sense reconeixement de les figures que les cuiden(0-3 anys)

El plor des de la segona setmana es relaciona amb factors externs: la veu humana, inhibidora del plor i també el rostre al final del primer mes.

La falta de resposta al plor genera a la llarga un plor més intens, la resposta ràpida genera cada vegada un plor més curt, i una pausa en espera de la resposta.

Sincronies entre el bebè i la mare. Kaye y Wells(1980). Durant l’alletament succeeix una alternança de rols, l’activació de la succió quan cessava l’activitat materna; regulació de l’intercanvi vocal en el segon o tercer mes.

No hi ha reconeixement visual de les figures d’afecció. Si per la veu i l’olor.

Fase 2. Interacció privilegiada amb les figures familiars sense rebutjar als estranys(3 a 7 anys)

Interacció cara a cara: somriure diferencial a la mare principalment, vocalització diferencial amb la figura d’afecció, plor diferencial quan se’n va la mare i interrupció diferencial del plor quan l’agafa la mare.

Experiència de coordinació, bon contacte emocional, adaptació del comportament del cuidador a les senyal del bebè. També es pot donar desincronització si l’adult és intrusiu o pel contrari ignora les iniciatives d’interacció del nen.

Stern(1977): interaccions sincronitzades són un dels elements que més contribueixen a la formació de l’afecció recíproca.

Interacció amb les figures d’afecció, formació d’esquemes que el nen va construint i es configuraran en models interns actius. Aquests models es configuren per la gama d’episodis interactius repetitius i estables i el seu valor emocional. Encara de totes maneres no troba a faltar a la mare, no es pot parlar d’afecció vertadera.

A partir dels 3 mesos va reconeixent la figura física d’afecció i el comportament(Capenter, Field 1984).

Fase 3. Vinculació i por als estranys(8-12 mesos).

Setè mes. Cristal·litza la formació del llaç afectiu i apareix l’ansietat de separació. El comportament d’afecció s’organitza i es fa més flexible segons un objectiu: proximitat i seguritat envers la figura d’afecció.

Quan el nen percep senyals d’allunyament es posen en marxa diferents recursos de comportament i s’aplicaran depenent de la situació(edat, expectatives).

Sistema exploratori. Canvia la relació amb l’entorn físic i social. Les figures d’afecció són la base de seguretat mitjançant la qual el nen inicia l’exploració de la realitat. La proximitat de l’adult activa exploració mentre que l’absència provoca inhibició o disminució.

Després de la formació de l’afecció, les persones desconegudes generen inquietud i temor, el que es diu:

por als estranys. 3 hipòtesi al voltant de la por als estranys: psicoanalista, l’ansietat de separació és per la separació de la figura no pels estranys; orientació cognitiva, característiques de l’estrany i l’esquema intern de la figura d’afecció.

L’etològica. Tendència hereditària, funció de supervivència, estabilitat i universalitat: reduir la distància entre la figura d’afecció i el nen és un sistema que el protegeix dels perills. La universalitat s’ha posat entredit(no tots els nen reaccionen amb por).

La por als estranys no és un tret fix ni una reacció mecànica ni rígida, és un sistema de conducta que suposa un procés d’avaluació. Quan aquest estímul perillós és controlat perd el seu valor d’amenaça.(levitt, 1980)

En conclusió la funció de la por és la transició des de la proximitat a la figura d’afecció a la orientació al món físic o social i l’establiment de nous contactes i relacions socials però no bloquejar-les.

Els models interns actius. Aquestes representacions guien la memòria, la conducta i els sentiments. Permet predir el que succeirà en una situació familiar.

Tipus d’afecció

Afecció segura. Exploració de l’entorn activa en presència de la mare. L'ansietat de separació té diferents graus, quan torna la mare senyals d’alegria i activa les seves conductes d’afecció cap ella. Inici d’oposició després de la separació i prendre contacte una altra vegada, també busquen la proximitat.

Afecció ansiosa ambivalent. Exploració baixa o nul·la en presència de la mare, no s’allunyen d’ella. L’ansietat de separació és molt intensa.

Afecció evitativa. Escassa o nul·la ansietat davant la separació. Eviten el contacte quan la figura d’afecció torna.

Afecció ansiosa- desorganitzada. Aproximació a la figura d’afecció amb evitació de la mirada, recerca de la figura d’afecció i de sobte, fuig i evita la interacció.

L’afecció durant l’infància.

Primer any de vida, cer grau d’independència de les figures d’afecció. Procés conflictiu perquè exigeix readaptacions i pèrdua de privilegis. Desitjos ambivalent d’avançar i retrocedir.

Bowlby. Pla d’acció més flexible.

Les separacions.

Els canvis en les seves capacitats li permeten acceptar millor les separacions breus. La conducta exploratòria no necessita de la presència física de les figures d’afecció.

En els moments d’aflicció , separacions s’activen aquestes conductes, reaccionen de forma similar com en els primers moments de vida.

a) Fase de protesta. Consciència de que es queden sols. Plors, fugida, ansietat. Conductes regressives, símptomes substituïts, rebuig d’atencions i cures dels nous cuidadors.

b) Fase ambivalència. Pèrdua de vigor de la seva protesta i per un comportament d’ambivalència davant els nous cuidadors; Signes d’ansietat evidents. Els símptomes poden augmentar. El retrobada amb la figura d’afecció serà de falta d’interès, desafecció, hostilitat.

c) Fase d’adaptació. S’adapta a la nova situació. Restablint nous vincles afectius, superant l’ansietat.

La separació més evident és la incorporació a un centre d’infatil.

Rivalitat i afecció cap els germans.

L’entrada d’un germà canvia el sistema intrafamiliar i provoca un augment de les conductes d’afecció cap els pares i de rivalitat cap el germà.

Això depèn:

a) Respecte a les possibilitats d’interacció:

Triada o una tètrada.

b) Tipus d’interacció nen- mare:

La mare:

- Dedica menys atencions

- Canvia la seva consideració d’ell passant a creure’l més gros.

- Li exigeix i castiga més.

El nen:

Augmenta les conductes negatives cap la mare i les d’afecció.

Gelosia.

Conductes ambivalent cap al germà.

Creació d’un subsistema entre germans. El nen arriba a convèncer-se de què comparteix les figures d’afecció sense perdre-les. I adquireix la seguretat de que l seu germà li ajudarà en situacions d’afecció.

Ainsworth. Els germans ofereixen cures similars a les de la mare; base de seguretat i consol en absència de la mare; L’ansietat de separació és més breu amb la presència d’un germà; millor elaboració del dol.

L’afecció en la infantesa intermèdia

Dels 4 a 6 anys, elaborat la gelosia intrafamiliar, les seves capacitats de comunicació verbal, ampliant el coneixement social i millor capacitat autocontrol.

El funcionament del sistema de valors és acceptat sense conflicte. Període més harmònic.

Aquesta harmonia pot trencar-se per varius motius: separació dels pares, mort d’algun familiar i el fracàs del nen a l’institut.

La separació dels pares és un fet incomprensible que crea un greu conflicte emocional, no entenen com el vincle familiar pot estar subjecte a aquests conflictes o es trenqui. Les conductes destructives que apareixen entre els pares acaben per deteriorar el vincle que el nen té amb cada un dels pares i li omplin de por a l’abandó, vincles intrafamiliars poc consistents.

L’escola s’ha convertit en una institució necessària e inevitable. És un factor protector de riscs, mentre que el fracàs és, amb l’absència d’una figura d’afecció un factor de risc( López, 1995)

Encara que hi hagi ruptures el pare com la mare han de continuar sent incondicionals.

Del tema de les morts també s’ha de parlar amb les figures d’afecció, i també transmetre’ls un sentit positiu de la vida i la seguretat de que contaran sempre amb el seu suport.

Acceptació incondicional independentment del seu rendiment escolar.

La integració al sistema escolar els ajudarà a acceptar les separacions breus de les figures d’afecció i a relacionar-se amb els iguals, oportunitat de construir vincles d’amistat.

Models de família

- Característiques de les dues famílies, idees significatives

Hiperprotectora: absortes en la resolució de problemes i en la satisfacció de qualsevol desig dels fills.

El missatge que li arriba al nen és: No et preocupis de res, els teus pares t’ho resoldran tot. Es posen en el lloc del nen constantment, el fill queda sempre en posició d’inferioritat. El missatge que li transmeten és que no pot resoldre res de forma autònoma, al final el nen es comporta com si això fos cert. Els pares satisfaran tot el que el fill vol sense res a canvi, creen una persona que només sap rebre, i que preten més sense fer res.

La hiperprotecció parental determina el naixement d’un egoista que és incapaç d’afrontar cap situació que se li presenta a la vida.

Transmeten dos tipus de missatges: Mitjançant els teus pares pot tenir-lo tot amb independència del que facis o els resultats que obtinguis. Ets incapaç sense la família no pots aconseguir res a la vida.

Família: Democràtic – permissiva. Falta d’autoritat. Tots participen per igual en les regles de la família. Els fills portats a la taula de les decisions per satisfer les necessitats de democràcia dels pares, es converteixen en tirans. Els pares cediran a qualsevol petició, les regles canviaran constantment per satisfer les necessitats dels nens, que no tindran límit algun. Els fills controlen totes les decisions dels pares.

En el hiper- protector: tots els privilegis sense oposició, i en el permissiu evitació dels conflictes. Falta absoluta de deures per part dels fills. Això té la conseqüència de que es dona tot incondicionalment no es desenvolupa el sentit de la realitat(crea dèficits emotius, intolerància a l’estrès, incapacitat d’establir relacions sentimentals) i la incapacitat de suportar qualsevol classe de frustració.

L’entrada a l’escola és un xoc, ja que es troben que els privilegis s’han de conquerir-los i no són gratuïts, els adults valoren, posen regles i exigeixen sacrifici.

El pares hiperprotectors a l’escola: sense jutjar els mètodes de l’escola, per por a que la jutgin inadequadament, inicia una batalla per protegir al fill, forma de defensa d’ella mateixa i dels seus models.

Faran l’impossible els pares perquè els seus fills estudiïn i triunfin acadèmicament i sinó obtenen resultats pensaran que els ensenyants són incapaços, traient la responsabilitat als seus fills.

El pares permissius criticaran més obertament les metodologies escolars i s’enfrontaran als ensenyants.

L’escola es troba sense aliats. I no podrà castigar aquelles conductes o comportaments inacceptables per part dels nens, perquè les famílies les minimitzin fet que pareix reforçar el manteniment i l’aparició de noves situacions problemàtiques.

Missatges que transmetran els pares als fills:

Et defenso perquè tens raó: premiant els comportaments disfuncionals, negant l’existència de regles.

Et defenso perquè no ets tu el responsable, sinó els companys: atribueixen els comportaments disfuncionals als altres, terceres persones.

Et defenso perquè els teus ensenyants són molt severs i no et comprenen. Es descalifica als ensenyants i després a l’institució i a la societat en el seu conjunt, els nens són percebuts com a víctimes.

El conflicte entre família i escola i ensenyants fa que no hi hagi límits i aquest últim queda privat de posar límits i perd per tant el seu prestigi.

Quan els infants es troben sols, els pares no han establert una relació de prestigi i les famílies han descalificat als ensenyants. La condescendència és el punt central dels models descrits, motiu principal de desconfiança dels nens que no senten respecte per les seves famílies.

- Conseqüències en el desenvolupament futur de l’infant.

Falta d’un vincle segur.

Relació d’amistat amb els pares, pèrdua de les principals figures de referència i per tant, de confiança o relació de dependència absoluta.

Resistència a la frustració ja que els seus actes no tenen conseqüències, ni tampoc comporten cap responsabilitat.

Massa responsabilitat per prendre les decisions que els pertoquen als adults en el cas del model democràtic permissiu.

Absència d’unes normes estables, per tant, absència d’hàbits i regles permanents el que dóna lloc a una inestabilitat e inseguretat del que succeirà. Absència d’estabilitat en el clima familiar, personal i afectiu.

Falta de responsabilitats i autonomia, per tant, per una part dificultat per manejar les relacions amb la resta de la societat ja que la seves primeres relacions estan basades en rebre o decidir segons el seu parer i això tindrà el resultat de xocar amb tot allò que no estigui baix aquestes regles. I per un altra recursos per afrontar les dificultats, la responsabilitat dels seus actes la tindran sempre altres(absència de consciència de les pròpies responsabilitats).

Problemàtica emocional, ansietat, depressió, problemes de conducta(control d’impulsos, amb la justícia). El no tenir unes figures de referència i uns límits clars els fa sentir perduts i insegurs i provoca molts de problemes emocionals.

És el càstig una eina educativa?

Wikipèdia:

El càstig = El castigo es una sanción o pena impuesta a una persona, animal o ser vivo (aunque el término se utiliza para las personas en general) que está causando continuas molestias o padecimientos, causa por la que se ejecuta una acción, que puede ser tanto física como verbal, directa o indirecta, contra quien ha cometido una falta

El càstig físic definit a la wikimedia seria:

< castigo físico, disciplina física o castigo corporal es la aplicación deliberada de dolor corporal a una persona con la intención de disciplinar para que cambie su conducta en una orientación positiva para la persona que recibe dicha disciplina. Usualmente se aplica, suministrando golpes con las manos o con algún objeto. También se recurre en ocasiones a tirar de partes del cuerpo, tales como el cabello o las orejas.>>

< educación tanto con niños por parte de sus padres, como con personas adultas por parte de las autoridades estatales. La admisibilidad de su aplicación y legalidad, tanto en sistemas pedagógicos como en el campo jurídico han ido cambiando con el tiempo, por lo general en manera negativa. En la actualidad, el castigo físico en general está legalmente prohibido en un 12% de los países del mundo, considerando el resto de países que no conviene hacer ilegal esta práctica.>>

Podríem dir que el càstig físic sí que ha estat una eina educativa reconeguda durant molt de temps tant a nivell pedagògic com legal, situació que s’ha anat modificant amb el temps ja que avui en dia, com diu a la wikimedia, és una pràctica il·legal a molts de països.

Ha estat potser i fins i tot avui en dia com un mètode, el càstig en general, no només el físic, molt extens i utilitzat per modificar la conducta dels nens i de les persones en general.

Jo personalment diria que ha estat una eina educativa en quan que ha perdurat tant en el temps, molt estesa, coneguda per moltes generacions i pràctica, no sé fins a quin punt, ja que aparentment ha donat resultats immediats en quan a l’extinció de determinades conductes. Sinó penso que no hauria estat tant utilitzada.

Amb això no vull dir que jo estigui d’acord amb el càstig com a eina educativa. Però si que és veritat que a vegades la societat, les famílies, no han conegut o no s’han molestat en conèixer altres recursos i s’ha aplicat aquell que és més fàcil d’aplicar o que es pensa que ha tingut millors resultats, a la fi són animals que aprenent per imitació, i ho apliquem a vegades sense qüestionar-nos res més.

Penso que avui en dia el càstig entès com a sanció o retirada de privilegis seria per a mi l’última eina a utilitzar, encara seria una alternativa “in extremis” per a algunes situacions o comportaments en el cas que altres instruments o recursos no hagin donat resultat, això si de cara al món de l’educació i per treballar amb els més petits.

Pot ser depenent de l’edat i les característiques del nen seria una eina eficaç, però això si, el càstig per si sol no crec que doni bons resultats ja que no genera noves conductes o alternatives per aprendre a actuar de forma diferent de com s’està actuant. El càstig el que fa és que el nen no faci determinades conductes per evitar la sanció, i per tant, genera temor. Penso que s’han de donar altres alternatives de conducta sempre que vagin acompanyades de diàleg, atenció,reconeixement, afecte , empatia,comprensió i compromís per part dels adults.

Potser si mai s’han posat límits a la conducta d’un nen ja que són necessaris, hi ha molta gent que acaba abusant del càstig com única forma d’acabar amb determinats comportaments que no són apropiats, però si s’aconsegueix ensenyar al nen des de ben petit, partint de les característiques abans exposades ja que els nens no neixen ensenyats, encara que hi ha temperaments diferents i els pares s’han d’adaptar a això com observàvem al vídeo dels bebès, no seria tant necessari utilitzar-lo de forma tant constant.

En definitiva, penso que algunes formes de càstig com la retirada de privilegis i la comprovació que algunes conductes tenen conseqüències poden ser necessàries en alguns casos o situacions ,sempre sense abusar d’aquest mètode, però tenint en compte que hem d’oferir als infants altres solucions, formes de comportar-se més positives i funcionals perquè es puguin desenvolupar correctament, sempre acompanyades d’afecte, comunicació i reforçament positiu per part dels adults, sinó els infants seran passius, evitaran les sancions i podria donar com a resultat mentides, burles i probablement conductes poc responsables i conseqüents amb el que han de fer.