És el càstig una eina educativa?

Wikipèdia:

El càstig = El castigo es una sanción o pena impuesta a una persona, animal o ser vivo (aunque el término se utiliza para las personas en general) que está causando continuas molestias o padecimientos, causa por la que se ejecuta una acción, que puede ser tanto física como verbal, directa o indirecta, contra quien ha cometido una falta

El càstig físic definit a la wikimedia seria:

< castigo físico, disciplina física o castigo corporal es la aplicación deliberada de dolor corporal a una persona con la intención de disciplinar para que cambie su conducta en una orientación positiva para la persona que recibe dicha disciplina. Usualmente se aplica, suministrando golpes con las manos o con algún objeto. También se recurre en ocasiones a tirar de partes del cuerpo, tales como el cabello o las orejas.>>

< educación tanto con niños por parte de sus padres, como con personas adultas por parte de las autoridades estatales. La admisibilidad de su aplicación y legalidad, tanto en sistemas pedagógicos como en el campo jurídico han ido cambiando con el tiempo, por lo general en manera negativa. En la actualidad, el castigo físico en general está legalmente prohibido en un 12% de los países del mundo, considerando el resto de países que no conviene hacer ilegal esta práctica.>>

Podríem dir que el càstig físic sí que ha estat una eina educativa reconeguda durant molt de temps tant a nivell pedagògic com legal, situació que s’ha anat modificant amb el temps ja que avui en dia, com diu a la wikimedia, és una pràctica il·legal a molts de països.

Ha estat potser i fins i tot avui en dia com un mètode, el càstig en general, no només el físic, molt extens i utilitzat per modificar la conducta dels nens i de les persones en general.

Jo personalment diria que ha estat una eina educativa en quan que ha perdurat tant en el temps, molt estesa, coneguda per moltes generacions i pràctica, no sé fins a quin punt, ja que aparentment ha donat resultats immediats en quan a l’extinció de determinades conductes. Sinó penso que no hauria estat tant utilitzada.

Amb això no vull dir que jo estigui d’acord amb el càstig com a eina educativa. Però si que és veritat que a vegades la societat, les famílies, no han conegut o no s’han molestat en conèixer altres recursos i s’ha aplicat aquell que és més fàcil d’aplicar o que es pensa que ha tingut millors resultats, a la fi són animals que aprenent per imitació, i ho apliquem a vegades sense qüestionar-nos res més.

Penso que avui en dia el càstig entès com a sanció o retirada de privilegis seria per a mi l’última eina a utilitzar, encara seria una alternativa “in extremis” per a algunes situacions o comportaments en el cas que altres instruments o recursos no hagin donat resultat, això si de cara al món de l’educació i per treballar amb els més petits.

Pot ser depenent de l’edat i les característiques del nen seria una eina eficaç, però això si, el càstig per si sol no crec que doni bons resultats ja que no genera noves conductes o alternatives per aprendre a actuar de forma diferent de com s’està actuant. El càstig el que fa és que el nen no faci determinades conductes per evitar la sanció, i per tant, genera temor. Penso que s’han de donar altres alternatives de conducta sempre que vagin acompanyades de diàleg, atenció,reconeixement, afecte , empatia,comprensió i compromís per part dels adults.

Potser si mai s’han posat límits a la conducta d’un nen ja que són necessaris, hi ha molta gent que acaba abusant del càstig com única forma d’acabar amb determinats comportaments que no són apropiats, però si s’aconsegueix ensenyar al nen des de ben petit, partint de les característiques abans exposades ja que els nens no neixen ensenyats, encara que hi ha temperaments diferents i els pares s’han d’adaptar a això com observàvem al vídeo dels bebès, no seria tant necessari utilitzar-lo de forma tant constant.

En definitiva, penso que algunes formes de càstig com la retirada de privilegis i la comprovació que algunes conductes tenen conseqüències poden ser necessàries en alguns casos o situacions ,sempre sense abusar d’aquest mètode, però tenint en compte que hem d’oferir als infants altres solucions, formes de comportar-se més positives i funcionals perquè es puguin desenvolupar correctament, sempre acompanyades d’afecte, comunicació i reforçament positiu per part dels adults, sinó els infants seran passius, evitaran les sancions i podria donar com a resultat mentides, burles i probablement conductes poc responsables i conseqüents amb el que han de fer.