Models de família

- Característiques de les dues famílies, idees significatives

Hiperprotectora: absortes en la resolució de problemes i en la satisfacció de qualsevol desig dels fills.

El missatge que li arriba al nen és: No et preocupis de res, els teus pares t’ho resoldran tot. Es posen en el lloc del nen constantment, el fill queda sempre en posició d’inferioritat. El missatge que li transmeten és que no pot resoldre res de forma autònoma, al final el nen es comporta com si això fos cert. Els pares satisfaran tot el que el fill vol sense res a canvi, creen una persona que només sap rebre, i que preten més sense fer res.

La hiperprotecció parental determina el naixement d’un egoista que és incapaç d’afrontar cap situació que se li presenta a la vida.

Transmeten dos tipus de missatges: Mitjançant els teus pares pot tenir-lo tot amb independència del que facis o els resultats que obtinguis. Ets incapaç sense la família no pots aconseguir res a la vida.

Família: Democràtic – permissiva. Falta d’autoritat. Tots participen per igual en les regles de la família. Els fills portats a la taula de les decisions per satisfer les necessitats de democràcia dels pares, es converteixen en tirans. Els pares cediran a qualsevol petició, les regles canviaran constantment per satisfer les necessitats dels nens, que no tindran límit algun. Els fills controlen totes les decisions dels pares.

En el hiper- protector: tots els privilegis sense oposició, i en el permissiu evitació dels conflictes. Falta absoluta de deures per part dels fills. Això té la conseqüència de que es dona tot incondicionalment no es desenvolupa el sentit de la realitat(crea dèficits emotius, intolerància a l’estrès, incapacitat d’establir relacions sentimentals) i la incapacitat de suportar qualsevol classe de frustració.

L’entrada a l’escola és un xoc, ja que es troben que els privilegis s’han de conquerir-los i no són gratuïts, els adults valoren, posen regles i exigeixen sacrifici.

El pares hiperprotectors a l’escola: sense jutjar els mètodes de l’escola, per por a que la jutgin inadequadament, inicia una batalla per protegir al fill, forma de defensa d’ella mateixa i dels seus models.

Faran l’impossible els pares perquè els seus fills estudiïn i triunfin acadèmicament i sinó obtenen resultats pensaran que els ensenyants són incapaços, traient la responsabilitat als seus fills.

El pares permissius criticaran més obertament les metodologies escolars i s’enfrontaran als ensenyants.

L’escola es troba sense aliats. I no podrà castigar aquelles conductes o comportaments inacceptables per part dels nens, perquè les famílies les minimitzin fet que pareix reforçar el manteniment i l’aparició de noves situacions problemàtiques.

Missatges que transmetran els pares als fills:

Et defenso perquè tens raó: premiant els comportaments disfuncionals, negant l’existència de regles.

Et defenso perquè no ets tu el responsable, sinó els companys: atribueixen els comportaments disfuncionals als altres, terceres persones.

Et defenso perquè els teus ensenyants són molt severs i no et comprenen. Es descalifica als ensenyants i després a l’institució i a la societat en el seu conjunt, els nens són percebuts com a víctimes.

El conflicte entre família i escola i ensenyants fa que no hi hagi límits i aquest últim queda privat de posar límits i perd per tant el seu prestigi.

Quan els infants es troben sols, els pares no han establert una relació de prestigi i les famílies han descalificat als ensenyants. La condescendència és el punt central dels models descrits, motiu principal de desconfiança dels nens que no senten respecte per les seves famílies.

- Conseqüències en el desenvolupament futur de l’infant.

Falta d’un vincle segur.

Relació d’amistat amb els pares, pèrdua de les principals figures de referència i per tant, de confiança o relació de dependència absoluta.

Resistència a la frustració ja que els seus actes no tenen conseqüències, ni tampoc comporten cap responsabilitat.

Massa responsabilitat per prendre les decisions que els pertoquen als adults en el cas del model democràtic permissiu.

Absència d’unes normes estables, per tant, absència d’hàbits i regles permanents el que dóna lloc a una inestabilitat e inseguretat del que succeirà. Absència d’estabilitat en el clima familiar, personal i afectiu.

Falta de responsabilitats i autonomia, per tant, per una part dificultat per manejar les relacions amb la resta de la societat ja que la seves primeres relacions estan basades en rebre o decidir segons el seu parer i això tindrà el resultat de xocar amb tot allò que no estigui baix aquestes regles. I per un altra recursos per afrontar les dificultats, la responsabilitat dels seus actes la tindran sempre altres(absència de consciència de les pròpies responsabilitats).

Problemàtica emocional, ansietat, depressió, problemes de conducta(control d’impulsos, amb la justícia). El no tenir unes figures de referència i uns límits clars els fa sentir perduts i insegurs i provoca molts de problemes emocionals.