Intel·ligència emocional(Daniel Goleman)

Reflexió general del llibre intel·ligència emocional(Daniel Goleman)

La lectura del llibre d’intel·ligència emocional ha estat tot un viatge on endinsar-se pel món d’aquestes grans desconegudes, les emocions, la seva importància en el desenvolupament de l’individu i al llarg de tota la vida.

El fet que la nostra part del cervell encarregada de les emocions, sigui evolutivament parlant, una de les més antigues és una dada que crida molt l’atenció, si com explica al llibre d’alguna manera el nostre cervell reacciona igual ara que molts d’anys enrere i en un context on la supervivència era la funció primordial, almenys les de les emocions bàsiques(ira, por, tristesa,etc..) i universals que es donen en altres cultures del món diferents a la nostra, la pregunta com diu al llibre podria ser ,que s'hagi quedat obsoleta o sigui poc funcional per la societat en la qual vivim?

Segons Goleman , si tenim en compte que algunes reaccions d’ira o de por a vegades són reaccions automàtiques o inconscients que poden començar abans, fins i tot, que siguem conscients, és a dir, pot ser per algunes situacions són efectives, encara que per algunes altres no.

De totes maneres com el nostre sistema nerviós ha evolucionat molt i posseïm la part del neocòrtex que és la part racional, la que fa que d’alguna manera la nostra resposta emocional es moduli i prevegi les conseqüències de les nostres conductes mitjançant l’aprenentatge de diverses situacions, per exemple: si com explica al llibre sents un soroll que sembla que s’estigui caient el sostre, la reacció de por i la pujada d’adrenalina faran davant el soroll que la teva reacció sigui de fugida, però quan tu aprens i saps d’on ve això i no comporta cap perill, la pròxima vegada no reaccionaràs així, almenys que la teva amígdala estigui baix un nivell d’excitació elevat i reaccioni davant qualsevol estímul que sembli amenaçador, però això ja és una altra qüestió.

Encara i que les emocions puguin ser brusques i molestes pel que hem esmentat abans, pot ser un no pot imaginar-se fins a quin punt són necessàries o imprescindibles per a la nostra vida, i potser sense aquestes la nostra vida perdria tot el seu sentit i orientació.

Això té dos vessants com es veu en el llibre:

Una on la passió o l’emoció desborda la raó(ira, ansietat, depressió).

Al llibre es veu clarament reflectit que quan hi ha confusió de sentiments, la identificació d’aquests i la seva expressió o manifestació es fa en un grau màxim o mínim, o en tot cas podria ser que l’emoció pugués dominar per complet la vida d’una persona donant a múltiples trastorns molt comuns a la nostra societat d’avui en dia, com serien l’ansietat i la depressió.

Un altra seria l’absència de l’emoció, l’alexitimia.

Per l’altra banda i casos molt concrets aquells individus que per alguna raó, arrel d’alguna operació on han quedat danyades determinades zones del cervell, no poden experimentar les emocions necessàries per orientar de forma encertada les seves vides, i aquestes queden a la deriva dels esdeveniments.

Dos formes molt oposades per excés i per defecte, però que en definitiva condueixen a la persona a no a guiar les seves decisions des del cor, sinó des de la raó, com en el cas de l’alexitimia, ja que hi ha moments a la vida en què el cor és el que ens indica el camí per on continuar i sense això la nostra vida està buida i no té significat algú.

Anys enrere pensava que les emocions negatives tenien que ser rebutjades o ignorades, la meva opinió potser respecte al coneixement i l’experiència que posseeixo avui en dia, em diuen que en una mesura no massa dràstica tenen la seva funcionalitat i que la consciència i el maneig correcte d’aquestes poden donar a un aprenentatge molt significatiu i útil a la vida diària. Al contrari penso que quan rebutges o ignores una determinada emoció, acaba dominant-te per complet. Fa poc vaig llegir en un article que abans de dominar a la pròpia naturalesa l’has de poder experimentar i deixar que es manifesti, sobretot en el cas de la por. En definitiva el que vull dir amb això és que hem d’experimentar emocions negatives, la clau està en no enganxar-te a elles i deixar-les passar, no com estats permanents, sinó passatgers en els quals tornes a recuperar un equilibri(estat d’homeòstasi) i un benestar.

En Goleman fa referència a aquest tema i diu: << No es tracta de per ser feliços evitar els sentiments angoixants, sinó tan sols que no ens passin inadvertits i acabin desplaçant als estats d’ànim més positius>>.<< La clau segons alguns autors psiconanalistes com Winnicott i Bowlby és l’art de calmar-se a un mateix com un dels recursos psicològics fonamentals>>. I com hem comentat abans i diu en Goleman:<< El disseny del nostre cervell ens indica que tenim a vegades un control nul respecte al moment en el qual ens veiem arrossegats per una determinada emoció>>, el que ell anomena segrest emocional, quan interactuen directament els circuits que van directes a l’amígdala sense que les connexions de l’escorça prefrontal puguin arribar a actuar, és una resposta automàtica que en moltes ocasions, i per tant, << no disposem de marge de maniobra sobre el tipus d’emoció que ens abordarà>>. << El que sí està a la nostra mà és el temps que romandrà una determinada emoció>>.

Aquesta última afirmació és molt important ja que és la base de l’aprenentatge de l’educació emocional, és a dir, la gestió de les emocions i aprendre a confiar i a ser optimisme, encara que això últim està molt relacionat amb el temperament i la socialització primerenca de les emocions, on el paper principal el té la família i les relacions amb la mare en els primers mesos de vida.

En el llibre es parla de sintonia, definida com la manera que té cada pare o mare d’entendre i respondre d’una forma adequada a les emocions que expressa i experimenta el nounat. Si això no es dona per part dels pares hi haurà escassa consciència o tendència a suprimir o no experimentar determinades emocions per part de l’infant , una d’elles bàsica i molt important seria la empatia, i d’altres que acompanyarien a enfrontar la vida amb confiança, esperança i optimisme, etc..., realment el repertori emocional vindrà determinat una part pel temperament, però la part que tindrà més pes serà la reciprocitat entre adult e infant i l’aprenentatge que es desprengui d’aquesta relació i del vincle establert a edats primerenques.

Un dels autors que més estudis ha fet sobre això és Stern un psiquiatra de la Universitat de Cornell que diu que la sintonització és << quan el nen pot constatar que les seves emocions són captades, acceptades i enteses amb empatia>><><<A partir d’aquests moments de sintonia el nen desenvolupa la sensació de què la resta poden i volen compartir els seus sentiments i aquesta sensació emergeix al voltant dels 8 mesos i segueix modelant-se en funció de les relacions íntimes que mantingui amb d’altres al llarg de la seva vida>> <&lt

Pel contrari quan hi ha aquesta falta de sintonia, quan els pares fracassen en mostrar empatia cap a una determinada gamma d’emocions el seu fill deixarà d’expressar i de sentir aquests tipus d’emocions.>>< <<

Encara i així hi ha esperança en el que es denomina relacions compensatòries mantingudes al llarg de la vida(amics, familiars, professionals del camp de la psicoteràpia) que remodelen de continu les pautes de les nostres relacions, així que qualsevol desequilibri pot corregir-se.>>

Aquesta última afirmació de la compensació a la falta de sintonia és crucial que es puguin tornar a teixir noves relacions amb d’altres; o fins i tot amb un terapeuta, familiar o amic que ens torni aquest reflex, deixant-nos que ens mirem en ell per poder trobar-nos amb nosaltres mateixos i amb allò tan essencial que és la comprensió, la tolerància,l’afecció, l’amor, i en definitiva, el poder comprendre el que som i el que sentim plenament si tenim l’oportunitat de què algú ens ho mostri. Perquè per poder entendre hem tingut que ser entesos primer, per poder estimar hem d’haver-nos sentits estimats i per poder acceptar-nos i acceptar i tolerar al món també hem d’haver tingut l’oportunitat que algú ens accepti amb tot el que això comporta.

Per últim m’agradaria destacar la importància encara que ha quedat bastant reflectida al llarg de la meva exposició de la reeducació emocional durant la infància i en referència a les escoles i sobretot a l’educació infantil i al llarg de tota l’escolarització. <<

El re-aprenentatge sistemàtic consisteix en un exemple palpable de què l’experiència pot canviar les nostres pautes emocionals i modelar el nostre cervell>> <<

La infància constitueix una oportunitat crucial per modelar les tendències emocionals que el subjecte mostrarà al llarg de la seva vida, i els hàbits adquirits durant aquesta època acaben gravant-se profundament en el entramat sinàptic de l’arquitectura neuronal que més tard són molt difícils de canviar>>

Ja sabem la impromta que tenen les relacions del nounat(família, escola,amics) amb el seu entorn més pròxim en el desenvolupament de les emocions independentment del seu temperament innat que amb l’experiència es poden modelar, i més allà dels primers anys de vida, fins i tot existint la possibilitat de modificar molts de patrons establerts. Al llibre ens indica que fins a l’adolescència hi ha temps de modificar determinats hàbits i conductes ja que encara hi ha zones del cervell que segueixen desenvolupant-se, pot ser més enllà d’aquí no és impossible la reeducació emocional, però si més complicada i amb més resistències.

Un dels entorns, a part de la família, molt influent a la vida dels nens és l’escola. A l’escola els nens amplien les seves relacions i d’alguna manera aquest espai nou hauria de contribuir a l’establiment de nous vincles i a l’aprenentatge d’habilitats socio-emocionals a part de les cognitives que sempre s’ha considerat primordials en el context de l'escola. En Goleman esmenta que << a les escoles sempre ha estat més important el CI que l’aprenentatge emocional>>;

Destaca el preu de la modernitat a la nostra societat(més trastorns emocionals en els nens i adolescents), el canvi de les famílies i la relació amb els seus fills, referint-se a que molts nens es queden a casa sols a càrrec de la televisió perquè els pares han de treballar tot el dia, i la importància de l’alfabetització emocional no com a panacea o solució única i meravellosa, sinó com una eina molt útil de prevenció per a la quantitat de problemes que es plantegen avui en dia a la nostra societat i que van per desgràcia en augment.

En quan al paper de la família en Goleman planteja el següent: << Què podem fer, si la família ja no acompleix la seva funció, de preparar els fills per a la vida? En la mesura en la qual la vida familiar està deixant d’oferir un fonament segur per la vida de l’infant, l’escola s’està convertint en quasi l’única institució de la comunitat que pot corregir les carències emocionals i socials del nen.>><<L’escola per si sola no pot substituir a totes les institucions socials.>> <>

La principal esperanza de una nación descansa en la adecuada educación de su infancia.Erasmo.

L’Alfabetització emocional a l’escola seria un recurs a explotar a part dels aprenentatges bàsics de la lectura, escriptura, càlcul,etc.. i ajudaria a millorar aquests últims.

Al llibre ens explica com el bagatge emocional influeix directament en els resultats acadèmics. I com aquest fins i tot pot predir com determinades conductes en un futur poden desencadenar conseqüències nefastes per a la vida dels infants. Una d’elles l’abandonament dels estudis abans d’haver acabat o començat l’institut, un altre seria l’entrada Al món de la delinqüència, encara que això és una predicció i no una veritat absoluta, no sempre és així per norma general.

Per això és imprescindible, tenir en compte que quan els nens posseeixen determinades habilitats emocionals i socials, s’ha comprovat arrel de varius estudis, els seus resultats acadèmics són francament millors, i les seves capacitats psicològiques bàsiques(la base de l’aprenentatge) com la memòria i l’atenció poden funcionar a un nivell més òptim que quan els infants presenten problemes d’ansietat, autocontrol(impulsivitat), apatia, etc... i per tant, els costa més gestionar les pròpies emocions i les relacions amb la resta.

També la seva motivació i capacitats intel·lectuals queden minvades, i el resultat més pròxim seria l’abandó dels estudis, i en moltes ocasions vides amb finals dràstics. Altre aspecte que es comenta al llibre és que això suposa un canvi molt important a l’escola ja que no només seria encarregar-se dels temes escolars i tradicionals sinó que l’institució com a tal i la comunitat que la conforma estiguin també disposats a això.

De totes maneres avui en dia al currículum d’educació infantil ja es té en compte aquesta vessant de l’infant, la part afectiva i el desenvolupament integral i harmònic d’aquest. I on queda reflectit de forma immediata, en primer lloc en el procés d’adaptació i després en les propostes educatives que es duen a terme en moltes escoles bressol i escoles a la part d’educació infantil. I és aquí on es treballen infinitat d’activitats i queden gravades les experiències i vivències diàries de molt d’infants.