L’assignatura, en general, m’ha agradat moltíssim, la realitat és que he gaudit molt confeccionant el bloc i amb el material que he seleccionat prèviament per treballar-lo.
El que m’he trobat, en primer lloc, és que és una assignatura que pots aprofundir tant com vulguis, o aquesta ha estat la meva sensació, que la primera dificultat ha estat precisament això, no sabia on havia de posar el límit en quant a la quantitat d’informació(matèria i llibres de consulta) que és necessària o suficient per arribar a completar-la de forma satisfactòria.
Crec que aquesta dificultat que he viscut, potser, és molt personal ja que quan experimento tal il·lusió al poder construir una feina que vas elaborant poc a poc em perdo en la quantitat de fonts d’informació i em costa prioritzar.
I un altra dificultat molt relacionada amb l’assignatura o amb la carrera en general és la falta de temps. Penso que si aquestes assignatures que requereixen d’una elaboració tan precisa i acurada, necessitaríem d’un temps de qualitat per poder-les madurar i que donessin el seu fruit. Al que em refereixo és que si fos anual es podria dedicar més temps i gaudir molt més podem aprofundir en un alguns conceptes relacionats amb aquesta.
A mi personalment m’ha fet molta llàstima no haver pogut llegir algun llibre de bibliografia recomanada crec que bastant important per la nostra formació , com és llibre de la resiliència de Cyrulnik, espero algun dia tenir més temps i poder ampliar tot el que no he pogut ara mateix.
Una última dificultat o potser dubte seria que no sé si la feina feta correspon o no amb la rúbrica penjada a l’assignatura. M’hagués agradat que haguéssim pogut treballar més el tema del bloc i el que és volia concretament, a part de les activitats que varen treballar a classe que això estava molt clar.
La necessitat de suport........
El que he trobat que m’ha ajudat molt a l’assignatura és que hem treballat de forma molt pràctica i reflexiva els conceptes abans de començar la teoria. És una manera d’acompanyar a la teoria i de comprendre-la molt interessant i que facilita l’aprenentatge.
El debatre els temes a classe, a part que és una metodologia amb la qual estic completament entusiasmada, i ja ho vaig comentar a la presentació de classe, és un aprenentatge molt important que fas mitjançant la mirada dels altres i com interpreta cadascú diferents plantejaments teòrics.
La realització d’una gran part de les activitats programades a classe amb la supervisió del professor que veu com vas progressant des del començament fins al final, m’ha semblat fantàstica i molt encertada, perquè tant ell com tu aneu veient la teva pròpia evolució.
I per últim, el sentir-me escoltada i escoltar-me a mi mateixa el que deia mitjançant el reflex que em donava el professor, una meravellosa forma de créixer i d’evolucionar com estudiant i com a persona. Això últim a mi m’ha fet canviar el meu punt de vista de moltes coses que pensava que eren així. Molt important, i per acabar, adoptar o assimilar sempre aquelles coses importants del punt de vista de l’altre.
Satisfaccions
El que he satisfet cursant i realitzant tota la feina feta en aquesta assignatura és que m’he demostrat a mi mateixa la voluntat, i la capacitat de treball i d’entrega que tinc quan alguna cosa m’interessa molt o m’apassiona.
El poder gaudir malgrat els contratemps que té ,a vegades, la vida, en definitiva, satisfer la curiositat de saber més coses sobre les emocions tema que m’encanta, i de poder aprendre com a persona per poder ser, no més intel·ligent, sinó sentir-me més saba i plena cada dia.
Mapa de l’estructura de la web.
Clikcar a Caixa de Convivència Guia didàctica(Objectius de la caixa) ------ Educació Infantil i a Primària( Instruccions i Materials, aquí les activitats son aleatòries no van en ordre, vas clickant i obrint per veure a l’apartat d’instruccions en què consisteixen i l’altre apartat els materials.)---------- Més avall apartat de secundària.
Segons el que he trobat a la wikipèdia:
Puff és una cançó basada en el poema de Leonard Lipton de 1959 basat en el text del poeta Odgen Nash que tractava d’un petit drac domèstic.
La lletra conta una trista història sobre un drac etern que es diu Puff i el seu amic Jackie Paper amb qui jugava quan era un nen, però a mesura que aquest es fa gran, va perdent l’ interès pels jocs d’infants, deixant al drac Puff sol i trist.
Jo li donaria tres interpretacions diferents extretes de les diferents parts de la història que narra a la wikipèdia:
La primera faria referència a que quan els nens van creixent els seus interessos i preferències van canviant. Això és important de tenir en compte de cara a treballar amb infants de 0-6 o igualment a totes les etapes. A mesura que l’infant es va desenvolupant a nivell cognitiu, emocional i social, per tant va madurant, necessita reptes nous, es a dir, reptes intel·lectuals que el motivin a aprendre i a gaudir amb les coses que fa, conjuntament amb el grup d’infants amb els quals hagi de compartir espai i vivències, inclosa la mestra.
Necessita un guia que manifesti aquest entusiasme encara que mai serà al mateix nivell que mostrava el drac Puff ja que el mestre ha de viure el procés del nen, però també mantenir una separació emocional d’aquest, en el sentit que no pot barrejar les seves emocions amb les de l’infant. Això últim podria desencadenar una invasió i una tasca pot objectiva en el treball i desenvolupament de l'infant. És important que se li deixi un espai perquè creixi, aprengui, s’equivoqui i rectifiqui.
El mestre ha de ser un guia amb ganes i certa emoció, però a un nivell asimètric per poder també exercir com la figura d’autoritat que ha de representar.
També és cert i pel contrari no hauria de perdre la il·lusió mai pel viatge que suposa ensenyar, compartir, acompanyar a l’alumne en la seva travesia particular i conjunta. Potser conservar aquest nen interior que té ganes d’investigar i descobrir coses noves, propòsit que aconseguirà, si sap observar mitjançant la mirada i les emocions dels seus alumnes.
El segon aspecte que comentaria seria treballar els vincles i la doble vessant que tenen( afecció i desafecció).
Hem de tenir en compte que igual que es treballa en el període d’adaptació quan comencen l’escola, els vincles, passar de l’àmbit familiar a l’escola perquè el nen pugui ampliar el seu territori i relacions sense tenir que patir dificultats a nivell afectiu, també haurem de treballar amb ells la marxa de l’escola, la desafecció, l’acomiadament. Els nens han d’aprendre a crear vincles i també a distanciar-se de les persones per teixir altres relacions i expandir-se a altres espais, persones, llocs, etcc... És una cadena que està en continu procés a la nostra vida. Poder ajudar als nens a enfortir els seus vincles i ajudar-los no a trencar-los, però si a ampliar-los i a establir de nous quan hem de canviar d’escola, d’institut, de casa, de país, etc perquè aprenguin a ser autònoms i a viure el distanciament igual que l’afecció com dos cares d’una mateixa moneda.
Al igual que s’ha treballar als nens, el mestre també ha de tenir-lo en compte per poder acceptar que s’acaba una etapa i que els seus alumnes partiran en breu, i vindran de nous. Com diu a la cançó el drac Puff es queda sol: perquè el nen creix i se’n va, i deixen d’interessar-li les aventures de la infantesa.
Llavors el mestre ha saber dir adéu, acceptar i mantenir aquest sentiment de pèrdua o de tristesa a l’igual que els seus alumnes fins que es pugui tancar i obrir-se a un nou acolliment.
Al igual que a la cançó el drac i el nen viuen moltes aventures. Penso que l’escola és com aquest mar per on navega en Puff, ple d’incertesa, de sorpresa, d’ombres, de decepcions, però sempre un lloc on es pot construir i viure totes les meravelles que amaga, com una capsa de sorpreses, el món dels infants i la seva mirada oberta cap a les coses.
| ACTIU | PASSIU | |
| FÍSIC | MALTRACTAMENT FÍSIC ABÚS SEXUAL | ABANDONAMENT FÍSIC O NEGLIGÈNCIA |
| EMOCIONAL | MALTRACTAMENT EMOCIONAL | ABANDONAMENT EMOCIONA |
PERÍODE D’ADAPTACIÓ
Quins aspectes s’han de treballar per dissenyar en un procés d’adaptació?
El període d’adaptació és un canvi molt important en el qual el nen passa a un context o espai socialitzador nou on la família és un punt clau i la seva participació és imprescindible. És un període en el qual s’ha d’ajudar al nen a superar les seves angoixes de forma que creï un vincle segur amb un nou adult que no forma part de la seva família(el mestre/a). I així s’atreveixi a separar-se del pare o la mare, baix la supervisió d’ un nou vincle creat amb un altre adult, a explorar un món desconegut i diferent, amb espais i persones que mai ha vist. En aquest període es crearan nous vincles i molt influents com són les relacions amb el grup d’iguals.
Per tant podem apreciar perquè és tan crucial i hem de dedicar temps aquest període ja que segons com s’estableixin aquests vincles i relacions influiran molt en la manera d’actuar i de sentir del nen en el futur. Si fem que sigui segur i adaptant-nos tant al temperament del nen com a la vivència de la família d’alguna manera estarem influint en l’establiment positiu de futures relacions, on el nen viurà la conquesta de nous espais i relacions amb tranquil·litat i goig, i no amb un grau d’ansietat que li impedeixi expressar-se i estar bé amb si mateix i amb el seu entorn.
Durant aquest període és necessari establir una sèrie de regles de funcionament. Per exemple a l’hora de deixar els nens, com fer-ho, explicar als pares quer hi ha un protocol, una manera de funcionar, perquè sinó seria molt fàcil caure en el caos i en la desorganització, això també donaria una imatge poc seriosa, i transmetria poca confiança per part dels professionals i de l’institució escolar. De totes maneres sempre s’han d’estudiar i conèixer els diferents casos de forma individual i en alguns moments poder ser flexible depenent de la situació que es presenti.
Per exemple: si tenim el cas d’un nen que se li allarga més de l’habitual el període d’adaptació, i necessita la presència dels pares més allà del que tocaria, es deixa que el pare i la mare quedin per allà prop, però sense interrompre les rutines i el ritme de la classe.
Per últim, comentar quins tipus d’error no s’haurien de cometre mai durant aquesta etapa. Primer de tot important centrar-nos en el nen i en les seves necessitats, prioritat de tot procés d’adaptació, però això si, sempre treballant directament amb el seu context més proper, la família. No podem treballar sense la família, ja que els nens no arriben sols a l’escola bressol o a l’escola, sinó que depenent totalment del seu nucli més proper, i a més en aquestes edats per conèixer bé al nen i tenir informació necessària sobre l'infant, el pare i la mare són els únics que ens la poden proporcionar de primera mà. Important també tenir en compte a la família extensa si també participen en la cura dels infants ens aportaria informació sobre els tipus de vincles que ha establert durant els primers anys de vida.
L’adaptació dels infants i les seves famílies a les escoles bressol de Menorca(Vicenç Arnaiz Sancho
Segons aquest autor el procés d’adaptació és complex i dolorós.
Per què? Per una part perquè exigeix un alt grau de personalització, donada la fragilitat personal dels implicats. I per l’altra l’escolarització seria com l’institucionalització i per tant, submissió molt primerenca a la vida de grup d’iguals.
Dolorós perquè fa trontollar les estructures del vincle que s’acaben d’establir entre fills i progenitors quan el nadó no disposa de mecanismes simbòlics autònoms per entendre què succeeix i a la intimitat de l’adult, la mare, es desenvolupa un greu conflicte entre les exigències econòmiques i el seu desig de mantenir-se més temps amarant la criança del fill.
Genera època de tristor entre els progenitors i els infants. En els nens poden aparèixer alguna petita malaltia acompanyades de crisi emocionals com: problemes digestius o respiratoris. També les mares( el pares sol estar menys afectat) entren sovint en cadenes d’ansietat i patiment.
Bowlby va explicar com es genera el procés de vincle i sobretot va justificar el dol, la pèrdua del vincle, com l’origen de molta patologia de les relacions i sobretot de les afectives. Els treballs de John Bowlby feren que la comunitat internacional inclogués el vincle com una necessitat bàsica dels subjectes menuts entrant en la mateixa consideració que l’aliment i la higiene.
Important la responsabilitat en el disseny i gestió pedagògica de les escoles bressol han de fer front a la paradoxa de que els centres educatius són com eines de sociabilització i a la vegada poden fer front de trastorns relacionals i afectius.
Per això el model d’adaptació en cada cas defineix la concepció que es tenen de les necessitats afectives i de com satisfer-les. Fa anys que es va dissenyar una estratègia que permetés l’accés a la separació de l’infant com una conquesta i no com l’acceptació amb resignació d’una distància imposada.
Proposta d’adaptació
Habitualment el que es feia a molts de centres era el següent:
- Es deixava a la criatura amb la nova mestra i se li explicaven les preteses bonances de la nova situació.
- A vegades s’apaigava aquesta violenta separació amb un primer dia amb els pares. Situació que no acabava d’alleugerar el patiment que havia de venir perquè el que és viscut com amenaça no és tant el desconeixement de l’espai com l’abandó per part dels progenitors en mans d’un nou adult desconegut.
- La proposta és el convenciment d’una criatura que és vençuda per la curiositat i el seu impuls a ampliar el seu territori de relacions coneixements. Hem d’oferir una situació en la qual no senti que se l’empeny a allunyar-se i serà ella mateixa qui prendrà l’iniciativa.
- Respectar ritme i espais.
- Pares i mares han de viure la iniciativa de la separació per part del seu fill com una mostra de confiança dipositada en els progenitors per la fortalesa i fiabilitat dels vincles.
Estratègia:
Duració: de 8 a 10 dies
Ubicació: Asseguts a una zona destinada per a ells.
Familiars: Pares, mares, avis, àvies.
Entrevistes prèvies a l’escolarització per conèixer les característiques, necessitats,interessos dels infants.
Parlar amb els pares sobre les seves inquietuds i dubtes.
2.2 Organització del grup.
Zona on s’ubiquen els familiars. Propera a la porta de l’aula i definida amb un ratlla taronja a terra que està feta amb cinta adhesiva. Aquest tenen la consigna de no traspassar la línia cap a la resta de l’espai de la classe. Els infants poden anar i venir per tot l’espai fins als seus familiars.
Organització del mobiliari fàcil i clara que permeti la circulació, facilitat l’observació del que succeeix, espai clar que no hi ha res. Materials ajustats a les característiques dels infants, atractius i senzills, no ajuda de l’adult, que no generin conflicte.
La ubicació de la mestra ha de ser estable a un espai, actitud de disponibilitat corporal, asseguda, relaxada i quieta, no representar una amenaça, però qui vulgui que la pugui trobar.
Primera sortida de l’adult de la classe
Un cop l’infant ha acceptat espontàniament a la mestra en les seves relacions, sigui per beure aigua o per complicitat de jocs... es proposa al familiar que surti de la classe, anunciant-ho a l’infant, deixant algun objecte personal a la cadira per tal que l’infant tingui l’evidència que l’adult no se n’ha anat del tot.
En principi la sortida serà molt curta i justificada davant del nen, és possible que l’infant plori o es mostri inquiet, però no té res a veure amb els plors de por i angoixa quan és abandonat a mans d’una persona que no ha acceptat mai.
L’infant ja queda
Després de la primera quinzena d’escolarització ja es demana als pares que deixin al nen en arribar a l’escola sense quedar-se i acomiadar-se d’ell normal, sense presses i seguint alguns rituals.
2.4 Per què les adults de referència dels infants no han de trescar per tot l’espai?
El període d’adaptació més que la capacitat de vida activa i relaxada en uns nous espais suposa l’acceptació de la vida en aquests espais sense la companyia dels adults i sobretot fer-ho sense sentiment de pèrdua o amenaça.
Procés d’ autorregulació de la capacitat de viure en la distància dels progenitors en un espai investit de seguretat per aquests.
Sense l’experiència d’acompanyament en aquesta ocupació progressiva i segura dels espais i relacions desconegudes, les noves situacions són viscudes no com una conquesta sinó com una pèrdua.
Tenir els adults en un espai del que sap que no es mouran permet saber quin és el port de refugi i la talaia des d’on anticipar les exploracions.
A contrari: quan és l’adult qui pretén desprendre’s de l’infant aquest s’aferra a ell en un mecanisme defensiu prou descrit per tots els investigadors de l’afecció i les seves manifestacions.
2.5 Què s’aconsegueix?
L’infant aconsegueix observar, explorar, assajar l’accés al nou territori i a les noves relacions disposant d’una base segura>>.
No és forçat a la separació o l’abandó dels progenitors fins que no disposa de referents que li asseguren que no s’enfronta a cap amenaça, perquè aquestes relacions ja compten amb referents experiencials nous.
Els plors disminueixen molt i molt, a més de no tenir signes d’angoixa.
L’aprenentatge es produeix quan hi ha compromís emocional acceptat amb els significants de l’entorn on es produeix. L’infant menut precisa identificar el centre i les relacions que s’hi produeixen com a resultat d’una relació acceptada i segura.
LA CONQUESTA DE LA CLASSE (El període d’adaptació)
Alexander Lowen:<
La relació amb la família és imprescindible. L’escola conquesta d’un món aliè a la família, requereix una atenció especial, molta ajuda i paciència. Els canvis importants requereixen temps d’elaboració.
- Temps per crear hàbits i acceptació de normes. La creació d’hàbits parteix de concepcions mecanicistes que eliminen els desitjos i necessitats infantils i no esperen una construcció efectiva del procés de socialització.
- Autonomia objectiu a llarg termini.
- Aquest trànsit s’ha de fer en una ambient càlid i amorós.
- Establiment de normes i responsabilitats. És el camí que va de l’egocentrisme a la socialització efectiva.
- Abans de quedar-se a l’escola hi ha que viure-la. La reflexibilitat del pensament és un procés que ajuda a assimilar qualsevol nova situació.
Objectes transicionals. Winnicot anomena objectes transicionals a un objecte afectiu que permeti estar sense la mare i estigui carregat de la seva presència. Els donen seguretat.
Són un pont entre els pares i els nous amics. A la llarga es van substituint pels companys de classe. Són objectes que els porten i s’integren a la classe. Els guarden en un lloc especial, els agafen a l’hora d’anar al pati.
Socialització afectiva.
En el procés de socialització es passa dels braços càlids d’una mare o un pare a la incertesa d’una complexa xarxa de relacions afectives a través d’objectes o subjectes de trànsit que substitueixen els llaços familiars. Això és el que hem de treballar a educació infantil.
Moments emotius de gran força i socialització: contes, jocs i cançons.
Elements: La flassada. Una manera de descarregar l’agressivitat, en la catarsi mitjançant el joc simbòlic i creant un nou objecte transicional. També ens fiquem sota com si es tractés del ventre matern buscant seguretat. Aquests llocs converteixen la classe en el primer espai afectiu fora de la llar.
Espais afectius
Cada espai de la classe s’adapta als desitjos, característiques, i necessitats de l’heterogeneïtat dels infants. Els infants passen molt de temps lliure jugant a l’espai que desitgen, sense cap torn excepte seguir la lògica del comportament adequat en cada racó i la utilització correcta del material.
Deixem llibertat per cada activitat i a part de desenvolupar habilitats psicomotrius, perceptives o manipulatives, també l’autonomia, voluntat, responsabilitat i les necessitats de cadascú.
Autodisciplina en el procés de socialització. Lògica de funcionament de cada activitat va creant les normes de convivència.
Espais vivencials: catifa, cuineta, construccions, racó de la plàstica, jocs lògics i la biblioteca. En molts d’aquests calaixos apareixen les seves fotografies amb el nom, passen hores mirant-se, reconeixent -se, diferenciant-se, construint -se la identitat.
La narració mitològica.
Necessitem narracions que organitzin la realitat(Bruner 1997)
Exemple el conte dels tres porquets: Representen els tres estadis del desenvolupament humà i l’infant compren que ens hem de desprendre de les nostres formes d’existència si volem ascendir a formes superiors.
Un altre conte el de la moneta Gugu que plora perquè la seva mare no hi és. Elaborar les seves angoixes de separació i els seus plors. Dramatitzen la història, la canten, i la viuen.
Rituals afectius: Cançons i jocs.
Cançons cantades amb la veu i el cos. Encara els esquemes motors van molt units al pensament.
Substàncies afectives:
Aigua, fang, terra, plastilina i pintura. Sobretot en el període d’adaptació.
Serveixen per tranquil·litzar.
La caixa de tresors: teles, llanes, cotó, cristall, objectes brillants, molt utilitzats els primers dies quan la necessitat d’obtenir sensacions agradables era imprescindible.
La vida a la classe
Quan tenim cura d’algú, tenim cura de nosaltres mateixos.
Els animals és un altre element per aquells infants que tenen dificultats de relació o un comportament una mica entremaliat.
Amb els animals a l’escola hem après processos d’alimentació, creixement, colors, textures, formes, etc.., sempre d’una manera afectiva.
Les coses més fàcils d’aprendre són les que arriben a l’ànima travessant el cos.
Cristóbal Gómez Mayorga.
Vincles entre famílies i professionals.
Les famílies troben avui en dia dificultats per a l’educació i criança en solitari. Per això és necessari promoure la participació i relació activa, amb altres famílies i compartir dubtes, interessos, preocupacions amb els professionals i també com ajudant a conèixer el creixement i aprenentatge dels seus fills, no només des del moment actual sinó aquell que susciti noves situacions.
Aquesta relació ha d’estar basada en la confiança mútua i la comunicació. Per fer això hi ha dues vies, una formal(reunions, assemblees) i un altra més informal: entrades, sortides, tallers, xerrades, festes, etc.. Es tracta de fer coses amb les famílies no per les famílies potenciant la cooperació entre aquestes i els professionals. Ja que participar significa formar part.
La construcció del projecte educatiu. Mercedes Blasi.
| Reflexió sobre la pel·lícula “Ser y tener” |
| Actitud del mestre. Un mestre que guia, acompanya, reforça i rectifica si és necessari la feina dels alumnes i deixa als alumnes participar en aquest procés. Tracte molt familiar. Bon comunicador. Posa límits clars. Figura d’autoritat |
| Vincle afectiu que estableix amb els alumnes. Un vincle segur ja que estima als alumnes i la feina que fa amb ells. Posa límits, els dóna afecte, es comunica, acompanya, els ajuda aprendre a aprendre(reflexionar sobre el perquè de l’escola). És coherent amb el que diu i fa. Treballa amb la família. Parla amb una mare que té una filla amb necessitats educatives especials, empatitza, l’escola està oberta pels pares , calma la seva ansietat, li dóna confiança, la fa participar del procés de la seva filla. Sentiment de pertinença. |
| Com gestiona el temps i l’espai. Té uns hàbits i un horari. Dóna sensació d’organització de la feina, fins que no s’acaba la feina no hi ha pati, sinó s’acaba hi ha unes conseqüències( no sé surt al pati). Hàbits. Rentar-se les mans. Treball de l’autonomia des de petits. Deixa l’espai i el temps necessari perquè cada un vagi treballant al seu ritme, això si fa que es responsabilitzin de la feina que fan. Una única classe on conviuen infants de diferents cursos, separats per taules. Diferenciació d’espais. Utilització d’altres espais com el pati per fer classe quan fa bon temps. El contacte amb la natura. Activitats fora de l’escola. Sortida, excursió. Coavaluació. Tots mostren els seus treballs i la resta opina, avalua si són correctes o no i assenyalen les possibles errades. |
| Treball quotidià de les emocions. Treballen l’empatia, escoltar-se, dialogar, mitjançant la resolució de conflictes. Transmissió de valors: cooperació, respecte, tolerància cap els altres. El dol(per la malaltia del pare d’un dels alumnes) la separació, procés d’adaptació al nou institut tant amb els nens petits com amb els grans. També quan arriben nous nens a l’escola(treball d’ansietat de separació d’un ells, el deixa amb la germana) Verbalització de les emocions amb una de les alumnes que presenta dificultats de socialització i la preocupació pel canvi a l’institut. |
| | | |
Filosofia de l'escola | | On es tinguin en compte les necessitats globals del nen. |
| Objectius |
|
|
| Models i motivacion | - Aprenentatge significatiu, no directiu - Perspectiva globalitzadora. | Protagonista del seu aprenentatge Acompanyament del mestre al nen. |
Sentir y Crecer. El crecimiento emocional en la infancia. Sílvia Palou vicens.
La pedagogia que concep que l’infant és una personeta capaç, de ser el seu protagonista, d’aportar en el seu propi procés de creixement, marc educatiu d’altes expectatives, partint de la base que no fa falta ensenyar-los tot, sinó que pensen imaginen, descobreixen, s’equivoquen i ser creatius a partir dels errors comesos.>>
<
<
Per acollir a les famílies i fer-les sentir confiança:
La figura del mestre/a
El mestre o la mestra com a punt de referència afectiva i de seguretat dintre del context educatiu.
El mestre és la persona que acull al nen i el conté, a la família i a les diferents cultures.
És complicat definir els límits del nostre rol professional. Implicació del nostre procés de creixement i maduresa afectiva-emocional, posar en joc les nostres capacitats de regulació i expressió emocional, reflexionar sobre els propis límits i possibilitats personals per fer front als reptes.
Com diu Serrano(2002) som els col·lectius millor preparats per la societat de la incertesa, constantment canvis, presa de decisions ràpides, i moure’ns en moltes relacions humanes que impliquen molt de compromís afectiu.
Per això educar requereix:
- Coherència. Entre que es fa i el que es diu. Benejam(2003): La coherència és adaptar el que fas al que sents.
- Límits clars. Preservar el benestar dels seus membres. Cardús:<< No hi ha i obertura personal sense parets i portes que la facin possible.>> Implicant al nens en la construcció ,explicitant i construint els límits i complint-los la mestra també.
- Afecte. Crear vincles afectius amb els nens i les famílies. Permetent l’expressió dels sentiments i oferint espais, temps i recursos perquè aquesta comunicació sigui de qualitat. Eines ideals de maternatge: mirades, contacte corporal, l’escolta.
- Separació. Distància en quan als seus processos, poder donar temps i confiança e impulsar l’autonomia i capacitat crítica que necessita per créixer. Sense anar ràpid.
- Hàbits. Ajuden a no dependre de l’adult, saber que s’ha de fer en cada moment i com fer-lo. Estructura de pensament que propicia una tranquil·litat emocional.
- Reflexió. Per poder pensar és necessari parar. L’observació és una bona eina que permet interpretar i actuar en conseqüència.
- Optimisme. Bon humor, i buscar les parts positives i agradables de cada un i d’un mateix. El riure la imaginació, enfocar els problemes d’altres formes, riure de la pròpia situació perquè el cercle comenci a girar en un altra direcció. Malaguzzi<< Nada sin alegría>>
- Capacitat de comunicació. Hi ha que saber comunicar per transmetre el que creiem, pesem i donar valor i confiança a les famílies i a la societat.
El grup classe.
És el primer continent de les relacions socials entre coetanis. Eina clau per aprendre a viure en societat.
Per una part pot actuar com a mirall d’emocions i sentiments-
Per l’altra provocadora d’emocions importants dels nens(vergonyes, angoixes, alegries, tristeses) totes elles provocades per persones que disposen igualment de poques eines per conèixer i regular el món afectiu.
Per tant el rol del professional és decisiu en el marc constructiu pel desenvolupament de l’imatge interna que el nen va elaborant de si mateix.
Arnaiz(1992):
<< Los niños de un grupo deben tener consciencia clara de cuáles son los valores y pautas que ordenan la conducta de este grupo, y si por un lado es preciso que surjan de la reflexión colectiva, no es menos cierto, que el adulto, como màxima autoridad, es el responsable de que se cumplan, y todo ello no puede estar supeditado al estado emocional del adulto>>
- Pautes de conducta encaminades a la convivència i a la diversitat. Respecte i diversitat dels seus membres i no a la submissió d’uns ideals comuns.
- Grup com element afavoridor de creixement personal: Expressió personal, respecte mutu d’individus i membres d’una cultura, suport, comprensió, escoltar les seves peculiaritats.
- Aquest nivell de comunicació permet al nen fer-se conscient de les seves limitacions, preferències i frustracions, i anar provant altres camins per afrontar la vida.
