Desenvolupament de l’afecció durant l’ infància. (Félix López y Maria José Órtiz)
L’afecció no és tracta d’un vincle aïllat sinó que es dona dintre d’un sistema intra-familiar.
El que sustenta aquest nucli de relacions és el compromís conjugal i el vincle entre pares i fills( afecció dels fills, i la cura i criança dels pares als fills). Tenir clar que excepte el compromís entre espòs i esposa inclou graus de passió sexual, les altres relacions entre les famílies estan excloses d’aquest.
El vincle dona resposta a: la necessitat de sentir-se segur, protegit, incondicionalitat. Necessitat referida a tenir determinades condicions de benestar i l’oportunitat d’establir un vincle
López(1995):
Establiments de vincles, disposar d’una xarxa de relacions i necessitat de contacte físic associada a desig sexual.
Totes tres afavoreixen la supervivència de l’individu i de l’espècie. Les conseqüències de no poder gaudir d’elles és la solitud emocional, social i sexual.
L’afecció és la necessitat més bàsica: cobreix necessitats afectives i emocionals.
Hi ha diferents teories per explicar aquest fenomen: la psicoanalista i perspectiva de l’aprenentatge. Una parla de la reducció del malestar mitjançant la reducció de la tensió que provoca la satisfacció de les necessitats biològiques i l’altre tª parla de les sensacions agradables de l’estimulació i el contacte amb la mare.
La teoria cognitiu- evolutiva: el vincle depèn de les capacitats cognitives del nen. Discriminar la figura materna per establir un vincle permanent.
Les persones estan preprogramades per establir el vincle d’afecció. L’alimentació no és el factor determinant de l’afecció. Estudis de Harlow i Zimmerman. El resultat d’aquests és que la capacitat de resposta de l’adult i l’atenció que se li dedica són predictors de l’afecció molt més que l’alimentació. Interès pels humans des del naixement.
La teoria etològica(Lorenz i Heinroth). Tendència conductual innata pel valor de la supervivència que té.
La teoria de Bowlby. Etologia humana. Una tendència biològica que determina al nen cap a la interacció amb les éssers humans que s’orienta finalment cap a una figura específica. Aquesta proximitat entre el nen i la figura d’afecció és vital per la supervivència, l’adaptació evolutiva ha fet que determinades conductes s’hagin instaurat en la nostra programació biològica.
El bebè disposa de característiques especials per activar als cuidadors:
La seva cara segons els etòlegs medi protector per activar la protecció i la cura del bebè.
Preferència perceptiva pels estímuls socials: característiques del rostre i la veu humana i l’olor de la seva mare. Als 15 dies de vida estableixen associacions entre el rostre i la veu de la mare fins al punt de posar-se intranquils si es barreja amb una veu desconeguda.
Senyals que promouen la comunicació i la interacció: senyals que promouen i el contacte dels seus cuidadors:El plor, somriure i expressions emocionals. Hi ha diferents tipus de plor: quan necessiten cobrir les necessitats bàsiques, o quan hi ha dolor(un és més rítmic i un altre no tant) i un altre que és per la necessitat de proximitat amb l’adult.
De totes maneres l’atenció afectiva és una necessitat tan primària com les altres i que els nens conten amb mecanismes hereditaris que promouen la interacció.
El somriure: Augment de la interacció i de les conductes maternes positives en el futur.
Expressions emocionals: Època prèvia al llenguatge, podem regular el comportament dels seus progenitors mitjançant les expressions emocionals, les emocions bàsiques, por, alegria, tristesa.
Altres conductes: La succió no nutritiva, la prensió i l’ abraçada (reflex tensor i de Moro). En els primers mesos el nen assimila la realitat mitjançant la boca.
El cuidador estableix una interacció especial que es manté en el temps. Aquestes persones han tingut un procés llarg de socialització en el que han aprés per models i valors, normes cóm es deu ser pare i mare.
La formació de l’afecció
Sincronia interactiva. Sincronia entre adult i nen. Conductes que s’anticipen pels adults ja que els nens estan biològicament condicionats. L’adult dóna sentit en aquesta interacció donant-li intencionalitat al nen donant significat a la seva conducta(Ritme de succió).
Desformalització. Es miren durant llarg períodes, trenquen l’espai interpersonal, transformen el llenguatge, molt d’èmfasi emocional.
Multifuncionalitat de la interacció. Cura afectiva, plaer i joc, aquestes tres tenen un paper fonamental per la vinculació entre un nen i un adult.
Concepte d’afecció
L’afecció és un llaç que impulsa a buscar la proximitat i el contacte amb aquelles persones al llarg del temps. Grau de proximitat a l’objecte d’afecció que permet el contacte físic en algunes circumstàncies i a comunicar-se a certa distància en altres(Ainsworth i Bell).
Característiques: a) proximitat;b) Manteniment de contacte sensorial privilegiat;c) Explora des de la figura d’afecció com a base segura d) Refugi en els moments de tristesa o temor e) Ansietat davant la separació i sentiments d’abandó o pèrdua.
Sistema com a conducta d’afecció. Bowlby. Grau de proximitat amb la figura d’afecció que garanteix la seguretat.
Dos aspectes sobre la seguretat: seguretat ambiental i emocional. Amb aquests dos termes la meta de la proximitat amb la figura d’afecció és la sensació de seguretat. Tres sistemes: la por als estranys, sistema exploratori i l’afiliatiu.
Funcions de l’afecció
- Punt de vista objectiu: Supervivència.
- Punt de vista subjectiu. Seguretat en presència de les figures d’afecció. La pèrdua es viu com una amenaça, moments de aflicció.
- Altres: Estimulació necessària pel desenvolupament(bases del desenvolupament mental i la comunicació.); Fomentar salut física i psíquica; Desenvolupament social: la experiència afectiva amb altres és la base de la conducta prosocial(empatia).
La identificació porta a una interiorització global del model, un desig de se con ell, i amplies experiències que són d’empatia i que reforcen la tendència a aprendre per imitació dels adults nombroses conductes. Por a perdre l’aprovació i l’afecte d’aquest. També es poden convertir en un joc plaenter.
Desenvolupament de l’afecció en la primera infància.
L’afecció no és automàtica. Requereix temps. En el primers mesos són formes privilegiades d’interacció a partir de pautes innates en el nen i l’adaptació de la mare a elles.
El pas d’interaccions regulades biològicament a la vinculació afectiva específica exigeix dues condicions: una interacció estable, el desenvolupament de determinats processos mentals i afectius en el nen.
Fase 1. Orientació cap a les persones sense reconeixement de les figures que les cuiden(0-3 anys)
El plor des de la segona setmana es relaciona amb factors externs: la veu humana, inhibidora del plor i també el rostre al final del primer mes.
La falta de resposta al plor genera a la llarga un plor més intens, la resposta ràpida genera cada vegada un plor més curt, i una pausa en espera de la resposta.
Sincronies entre el bebè i la mare. Kaye y Wells(1980). Durant l’alletament succeeix una alternança de rols, l’activació de la succió quan cessava l’activitat materna; regulació de l’intercanvi vocal en el segon o tercer mes.
No hi ha reconeixement visual de les figures d’afecció. Si per la veu i l’olor.
Fase 2. Interacció privilegiada amb les figures familiars sense rebutjar als estranys(3 a 7 anys)
Interacció cara a cara: somriure diferencial a la mare principalment, vocalització diferencial amb la figura d’afecció, plor diferencial quan se’n va la mare i interrupció diferencial del plor quan l’agafa la mare.
Experiència de coordinació, bon contacte emocional, adaptació del comportament del cuidador a les senyal del bebè. També es pot donar desincronització si l’adult és intrusiu o pel contrari ignora les iniciatives d’interacció del nen.
Stern(1977): interaccions sincronitzades són un dels elements que més contribueixen a la formació de l’afecció recíproca.
Interacció amb les figures d’afecció, formació d’esquemes que el nen va construint i es configuraran en models interns actius. Aquests models es configuren per la gama d’episodis interactius repetitius i estables i el seu valor emocional. Encara de totes maneres no troba a faltar a la mare, no es pot parlar d’afecció vertadera.
A partir dels 3 mesos va reconeixent la figura física d’afecció i el comportament(Capenter, Field 1984).
Fase 3. Vinculació i por als estranys(8-12 mesos).
Setè mes. Cristal·litza la formació del llaç afectiu i apareix l’ansietat de separació. El comportament d’afecció s’organitza i es fa més flexible segons un objectiu: proximitat i seguritat envers la figura d’afecció.
Quan el nen percep senyals d’allunyament es posen en marxa diferents recursos de comportament i s’aplicaran depenent de la situació(edat, expectatives).
Sistema exploratori. Canvia la relació amb l’entorn físic i social. Les figures d’afecció són la base de seguretat mitjançant la qual el nen inicia l’exploració de la realitat. La proximitat de l’adult activa exploració mentre que l’absència provoca inhibició o disminució.
Després de la formació de l’afecció, les persones desconegudes generen inquietud i temor, el que es diu:
por als estranys. 3 hipòtesi al voltant de la por als estranys: psicoanalista, l’ansietat de separació és per la separació de la figura no pels estranys; orientació cognitiva, característiques de l’estrany i l’esquema intern de la figura d’afecció.
L’etològica. Tendència hereditària, funció de supervivència, estabilitat i universalitat: reduir la distància entre la figura d’afecció i el nen és un sistema que el protegeix dels perills. La universalitat s’ha posat entredit(no tots els nen reaccionen amb por).
La por als estranys no és un tret fix ni una reacció mecànica ni rígida, és un sistema de conducta que suposa un procés d’avaluació. Quan aquest estímul perillós és controlat perd el seu valor d’amenaça.(levitt, 1980)
En conclusió la funció de la por és la transició des de la proximitat a la figura d’afecció a la orientació al món físic o social i l’establiment de nous contactes i relacions socials però no bloquejar-les.
Els models interns actius. Aquestes representacions guien la memòria, la conducta i els sentiments. Permet predir el que succeirà en una situació familiar.
Tipus d’afecció
Afecció segura. Exploració de l’entorn activa en presència de la mare. L'ansietat de separació té diferents graus, quan torna la mare senyals d’alegria i activa les seves conductes d’afecció cap ella. Inici d’oposició després de la separació i prendre contacte una altra vegada, també busquen la proximitat.
Afecció ansiosa ambivalent. Exploració baixa o nul·la en presència de la mare, no s’allunyen d’ella. L’ansietat de separació és molt intensa.
Afecció evitativa. Escassa o nul·la ansietat davant la separació. Eviten el contacte quan la figura d’afecció torna.
Afecció ansiosa- desorganitzada. Aproximació a la figura d’afecció amb evitació de la mirada, recerca de la figura d’afecció i de sobte, fuig i evita la interacció.
L’afecció durant l’infància.
Primer any de vida, cer grau d’independència de les figures d’afecció. Procés conflictiu perquè exigeix readaptacions i pèrdua de privilegis. Desitjos ambivalent d’avançar i retrocedir.
Bowlby. Pla d’acció més flexible.
Les separacions.
Els canvis en les seves capacitats li permeten acceptar millor les separacions breus. La conducta exploratòria no necessita de la presència física de les figures d’afecció.
En els moments d’aflicció , separacions s’activen aquestes conductes, reaccionen de forma similar com en els primers moments de vida.
a) Fase de protesta. Consciència de que es queden sols. Plors, fugida, ansietat. Conductes regressives, símptomes substituïts, rebuig d’atencions i cures dels nous cuidadors.
b) Fase ambivalència. Pèrdua de vigor de la seva protesta i per un comportament d’ambivalència davant els nous cuidadors; Signes d’ansietat evidents. Els símptomes poden augmentar. El retrobada amb la figura d’afecció serà de falta d’interès, desafecció, hostilitat.
c) Fase d’adaptació. S’adapta a la nova situació. Restablint nous vincles afectius, superant l’ansietat.
La separació més evident és la incorporació a un centre d’infatil.
Rivalitat i afecció cap els germans.
L’entrada d’un germà canvia el sistema intrafamiliar i provoca un augment de les conductes d’afecció cap els pares i de rivalitat cap el germà.
Això depèn:
a) Respecte a les possibilitats d’interacció:
Triada o una tètrada.
b) Tipus d’interacció nen- mare:
La mare:
- Dedica menys atencions
- Canvia la seva consideració d’ell passant a creure’l més gros.
- Li exigeix i castiga més.
El nen:
Augmenta les conductes negatives cap la mare i les d’afecció.
Gelosia.
Conductes ambivalent cap al germà.
Creació d’un subsistema entre germans. El nen arriba a convèncer-se de què comparteix les figures d’afecció sense perdre-les. I adquireix la seguretat de que l seu germà li ajudarà en situacions d’afecció.
Ainsworth. Els germans ofereixen cures similars a les de la mare; base de seguretat i consol en absència de la mare; L’ansietat de separació és més breu amb la presència d’un germà; millor elaboració del dol.
L’afecció en la infantesa intermèdia
Dels 4 a 6 anys, elaborat la gelosia intrafamiliar, les seves capacitats de comunicació verbal, ampliant el coneixement social i millor capacitat autocontrol.
El funcionament del sistema de valors és acceptat sense conflicte. Període més harmònic.
Aquesta harmonia pot trencar-se per varius motius: separació dels pares, mort d’algun familiar i el fracàs del nen a l’institut.
La separació dels pares és un fet incomprensible que crea un greu conflicte emocional, no entenen com el vincle familiar pot estar subjecte a aquests conflictes o es trenqui. Les conductes destructives que apareixen entre els pares acaben per deteriorar el vincle que el nen té amb cada un dels pares i li omplin de por a l’abandó, vincles intrafamiliars poc consistents.
L’escola s’ha convertit en una institució necessària e inevitable. És un factor protector de riscs, mentre que el fracàs és, amb l’absència d’una figura d’afecció un factor de risc( López, 1995)
Encara que hi hagi ruptures el pare com la mare han de continuar sent incondicionals.
Del tema de les morts també s’ha de parlar amb les figures d’afecció, i també transmetre’ls un sentit positiu de la vida i la seguretat de que contaran sempre amb el seu suport.
Acceptació incondicional independentment del seu rendiment escolar.
La integració al sistema escolar els ajudarà a acceptar les separacions breus de les figures d’afecció i a relacionar-se amb els iguals, oportunitat de construir vincles d’amistat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada