La primera satisfacció com diu serrat al vídeo és que es pareguin als pares físicament, crec que això és com un fet de pertinença i en el cas dels homes, ja que no són ells els que els porten durant l’embaràs a nivell biològic és com un llegat de la seva participació en aquest fet tant important a la vida.
Sin respeto al horario ni a las costumbres y que por su bien hay que domesticar.
Aquesta frase fa referència clarament a la falta d’estructura i de límits que necessiten els nens des d’edats primerenques com diu ell pel seu bé, pel seu correcte desenvolupament cognitiu, afectiu i social.
Els nens quan neixen si se’ls deixa, venen al món i ho observen tot, ho volen explorar, tocar és una forma de conèixer el que els envolta i no saben on estan els perills i aquí apareix el paper dels pares de donar-los protecció, afecte per conduir-los de forma positiva mitjançant els límits, la paciència, i baix la seva mirada atenta, la cura de guiar-los pel camí correcte.
La paraula “domesticar(acostumbrar a un ser salvaje a la compañía humana)” em sembla poc adequada per parlar de posar límits als infants, encara que va en consonància pot ser amb el títol de la cançó “esos locos bajitos”. Els nens són éssers humans, i per tant, susceptibles de ser socialitzats. Per tant crec que més que estar baix un estat salvatge o de descontrol, es podria veure com que hi ha desconeixement de les coses que els envolten i han d’ésser controlats per autocontrolar-se posteriorment, qüestió diferent a la d’un animal que penso que sempre necessitarà del control d’un humà i la presència d’aquest per dominar certs comportaments.
Niño eso no se hace, no se toca, no se dice. Imitan nuestras acciones a través de los hábitos que les inculcamos .
Estar clar que hem de marcar límits i el camí pel qual han d’anar per tal de conservar el seu benestar i seguretat. Però crec que amb aquestes directrius a nivell verbal no és suficient, els pares han d’ésser guies i models dels comportaments que volen que els seus fills reprodueixin, és a dir, el que es diria vulgarment, predicar amb l’exemple. Per molt que tu li diguis al teu fill que no cridi, que no faci, si tu no fas , ell tampoc ho farà, és allò que parlàvem aquests dies a classe de la doble moral.
Tenint en compte això, hem de tenir clar que els pares són els primers representants, les primeres referències que tindrà el nen a nivell conductual, així que serà important que siguin coherents amb quines actuacions van modelant les conductes d’aquelles personetes que van darrere d’ells prenent nota de tot el que diuen i fan.
Nos empeñamos en dirigir sus vidas, sin saber el oficio y sin vocación. Decidan por ellos y se equivoquen.
Penso que com he comentat està bé establir límits pel seu benestar i seguretat perquè aprenguin a regular les seves emocions i conductes, però no limitar-los com a persones. Els límits van de la mà de l’afecte i de l’aprenentatge, consisteix en què aprenguin també a fer eleccions, marcar objectius i que aquestes eleccions els hi facin sentir bé.
A vegades els pares confonen posar límits amb no deixar als fills aprendre per ells mateixos, equivocar-se, ser autònoms. Jo penso que han de saber que hi ha coses que no estan bé perquè poden ser perilloses, però a vegades es positiu que facin determinades eleccions, s’equivoquin i aprenguin dels seus errors, perquè sinó seran éssers passius, porucs i a vegades no prendran consciència on estan ells i la resta i no sabran posar límits als que li rodegen , també això pot ser igual de perillós que la part contrària que seria no haver tingut mai cap límit.
Entre una forma i una altra hauríem d’alertar als pares i ajudar-los perquè poguéssim establir límits a l’hora que certa autonomia als infants a mesura que vagin creixent , això si tenint en compte el seu nivell de maduresa i moment evolutiu en el qual es troben.
En definitiva anar exercint cert control extern perquè ells poc a poc vagin desenvolupant el propi control tant emocional, social, cognitiu, etc..,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada